Maite Fernández, mare de Rudy i Marta
«El Rudy va començar a caminar
en un pista de bàsquet
en un pista de bàsquet
08-09-2006
Abans d’ahir rebia a casa, a Badalona, al seu fill Rudy Fernàndez, jugador de la selecció espanyola de bàsquet després de ser aclamat per les multituds de Madrid i guardonat pel rei d’Espanya.
Ahir al matí acompanyava «el nen» a l’Aeroport del Prat per anar a Palma on l’esperava una altra rebuda triomfal. Per la tarda volava ella mateixa a Brasil per veure jugar la seva filla, Marta, amb la selecció espanyola de bàsquet, l’altre Campionat del Món, el femení.
—
Nascuda a Sabadell, Maite Fa-rrés Toran, 50, administrativa de l’Hospital de Can Ruti i parenta de l’ex-alcalde, encara vé cada Nadal a la nostra ciutat, amb els dos cracks dels seus fills, per veure la molta família que li queda.
—El Rudy ja s’ha fet a la idea de que l’han fet grossa guanyant el Mundial del Japó?
—Què va (riu). Ha tornat molt content, però com si hagués anat d’excursió amb els seus amics.
—Doncs els hi han donat el premi Príncep d’Astúries.
—Sí, sí, però ell només diu que tots eren molt amics i que s’ho han passat molt bé. De fet es notava que disfrutaven a la pista.
—Té Gasol tan mèrit com diuen?
—Gasol ha anat molt bé perquè treia pressió als altres. Com que tos els periodistes es fixaven en ell i Navarro, el Rudy estava molt tranquil.
—Què té Rudy de sabadellenc?
—Molta família i jo mateixa que sóc nascuda aqui. Hi vaig viure fins els 8 anys i hi vaig tornar després de casada.
—L’alçada del Rudy, i la seva germana Marta, vé de la branca Farrés de la família?
—Potser sí perquè jo també medeixo 1’79.
—Rudy juga al Joventut, Marta al Barça. Com s’entén que d’una sola família surtin dos jugadors tan bons un per cada selecció?
—Potser perquè el meu marit i jo també jugàvem a La Penya.
—Han mamat bàsquet a casa.
—Sí i a Mallorca com que el meu marit encara seguia jugant, els nanos l’anaven a veure a tots els partits. El Rudy va començar a caminar en una pista de bàsquet i, abans de caminar, la seva germana ja li passava pilotes.
—Però per què són tan bons?
—No ho sé (riu). El meu marit i jo, no erem pas tan bons.
—Van destacar de seguida?
—Sí. La Marta als 13 anys ja anava al segle XXI d’Esplugues i el Rudy, també als 13 anys ja jugava a la selecció de Mallorca i ja el cridaven el Pamesa, el Tau i el Joventut.
—Als 13 anys se’n van anar tots dos de casa?
—Sí, per mi va ser molt trist. Em vaig quedar molt sola allà a Palma. Per això fa tres anys, el meu marit i jo ens vam arreglar les feines ihem tornat a Badalona. Per ser a prop d’ells.
—Els heu forjat un caràcter especial?
—Això no ho sé, però tots dos tenen un cos molt atlètic i molta velocitat. Jo crec que els dos són més atletes que jugadors: corren, salten... i són molt elegants.
—I no és amor de mare.
—No (torna a riure). Quan els veig, de debó que els trobo molt elegants. No són bruscos. Juguen molt net.
—El Rudy fa uns alley-hoops que ni a la NBA.
—És una de les seves especialitats.
—Els alley-hoops s’assagen o s’improvisen?
—S’improvisen. Ells només amb la mirada ja s’entenen. Però no tothom li fa bé els passes.
—Viviu a casa la marginació de l’esport femení?
—Molt i ens fa molta ràbia. Ara tothom parla del Rudy perquè aquest any ha tingut alguns trofejos. Però a casa la bona sempre ha sigut la Marta.
—Tres vegades campiona de Lliga.
—I Millor Júnior d’Europa i... i molts més trofejos que el Rudy. Però d’això no en parla ningú.
—Per això vola vostè aquesta tarda al Brasil?
—Sí. El Rudy al Japó no necessitava ningú que l’animés. Ella sí que ens necessitarà. Tenen caràcters diferents.
—Veniu encara per Sabadell?
—Dissabte passat vam tenir un casament. I els meus pares encara tenen una casa aqui. La lloguen però és seva i poster algun dia vindrà a viure-hi algú de la família.
—La Marta i el Rudy venen també per Sabadell?
—Ara menys, només per Nadal. Però quan la meva àvia vivia al ca-rrer Margenat venien moltíssim.
—Quins records té vostè de la seva infància?
—Vivíem al Passatge Miquel Carreras, damunt del Tennis Sabadell. Jo anava a les Carmelites que tenien un uniforme blau marí que no m’agrava gens.
—No va ser feliç?
—Sííí. Molt feliç. Sempre jugant amb les cosines... Recordo sobretot el dia de Reis a casa els avis, al carrer Margenat, amb caramelles i tot.
Hostafrancs és Hostafrancs
ELS NENS
Filla de manyà i cosidora tèxtil, van marxar a Madrid per motius laborals quan ella tenia 8 anys. Als 10 van a Badalona, també per feina del pare.
En casar-se, l’any 1980, s’instalen a un pis de Can Deu de Sabadell «perquè eren barats», prop de la tia Josepa. Aqui neix la seva filla, i avui jugadora de la selecció espanyola i del Barça, Marta. Dos anys després tornen a fer les maletes i cap a Palma on el seu marit Rodolfo (també Rudy) vén ascensors i on neix el petit Rudy. El 2033 tornaven a Badalona per ser pop «dels nens».
En casar-se, l’any 1980, s’instalen a un pis de Can Deu de Sabadell «perquè eren barats», prop de la tia Josepa. Aqui neix la seva filla, i avui jugadora de la selecció espanyola i del Barça, Marta. Dos anys després tornen a fer les maletes i cap a Palma on el seu marit Rodolfo (també Rudy) vén ascensors i on neix el petit Rudy. El 2033 tornaven a Badalona per ser pop «dels nens».