Xavier Gual, escriptor
«Fer un rentat de cervell als skins
no seria tan difícil»
no seria tan difícil»
14-09-2006
AL’autor de la novel·la sobre violència urbana juvenil, Ketchup (Ed.Columna) és obra de l’escriptor barceloní, barberenc i ara sabadellenc, Xavier Gual Vadillo, 32, filòleg, professor de català a l’IES Can Planas de Barberà del Vallès, crític literari a l’Avui que va ser periodista sis anys al Tribuna Maresme de Mataró.
—Al tren hi he escrit, en una llibreta, a mà, la primera versió de dues novel·les.
—Com es concentra amb aquell batibull?
—Era una hora i quart de viatge en Renfe, el trajecte de Barberà a Mataró amb canvi a Plaça Catalunya. L’he fet durant sis anys i cap a les 10 del matí és força tranquil.
—S’hi inspira?
—Sí. El que jo he vist en els trens de la Renfe té part de culpa d’aquest Ketchup.
—Viatge ferroviari iniciàtic?
—És que el tren l’agafo per tot. I molts divendres i dissabtes al vespre hi he vist d’adolescents molts colocats i més o menys violents que tornen de la Zona Hermètica.
—Què fan?
—Escenes dantesques, vagons plens de fum i crits, trencadisses, pedres a la via... alguns van fins a dalt de pastilles i alcohol i han de ser a casa per sopar a casa. I a les 12 el segon torn, els del botellón.
—Tot això és Ketchup?
—Això i també és un skinhead que vaig conèixer fa anys. Em va impactar la manera absurda que tenia d’arriscar-se.
—Això és el lema del llibre, no?
—Ho diu un dels protagonistes: «o formes part del ramat o caus pel camí i mors».
—Tan salvatge era el seu amic?
—Molt. Entrava als cotxes per la finestra i als bars només mirava amb quí es podia ficar.
—I si entrava un negre?
—Ui! Quan entrava un negre, un magrebí o un sudamericà ja ens posavem tots a suar perquè segur que els hi deia alguna cosa.
—Encara el veu?
—No. Vaig deixar de sortir amb ell perquè allò era jugar-se la vida. En qualsevol moment començaven a saltar botelles.
—Que se n’ha fet?
—Ni idea, li he perdut la pista. L’últim que vaig saber és que havia fet un atracament. Potser és a la presó, potser s’ha reciclat... Jo crec que deu ser mort.
—El seu llibe té un missatge?
—Sí. Hem d’aprofundir en l’educació. Només l’educació pot ajudar-los.
—És que una persona culta no és violenta?
—Culta no vol dir educada. Alguns universitaris del meu llibre no queden gaire bé.
—Llavors?
—A la pel·lícula American History-X de l’Edward Norton es veu ben clar com un neonazi comprén l’estupidesa de la seva vida quan comparteix cel·la amb un home negre. Aquest es va educar a la presó.
—Poden ser violents els fills de papà?
—Ja ho crec. A Ketchup en surt un que ho fa només per divertir-se. I els líders hooligans de Barça i Espanyol són de casa bona.
—O sia que allò de la família desestructurada...?
—Acostuma a ser cert.
—El protagonista Miguel Hernàndez es podria dir Miquel Puig?
—En el context que jo descric en el llibre, difícilment.
—Doncs el seu llibre només es publica en català.
—I prou que m’ha costat escriure’l així. Ha estat una dificultat afegida. Però ja estic buscant editor en castellà.
—El nacionalisme català és menys violent?
—Si és radical és igual de violent.
—Hi ha skins bons i skins dolents?
—Hi ha els red skins que, socialment, són menys conflictius. No estan en la guerra racial ni volen la neteja ètnica, però en les guerres territorials de bandes de barri sí que hi són.
—Els skins són fills de policies?
—No hi ha proves, però molta gent n’està convençuda. És molt greu que la gent pensi que la policia s’aplica menys en casos d’agressions racistes.
—Creix o decreix la violència al carrer?
—Creix i s’ha de fer alguna cosa ja! Se sap quí són o sia que fer-los un rentat de cervell no seria tan difícil. O internar-los o fer-los conviure amb gent d’altres races...
—És creïble Diario de un skin?
—És sensacionalista. Bastant exagerat.
—El seu llibre relaciona tunning amb violència?
—No directament. Però tot són maneres de cridar l’atenció. Són com galls dindi mostrant les seves plumes per atraure mirades.
—És Sabadell la capital catalana de la violència nazi?
—No. Jo a Premià he vist casos semblants. I a Vic hi ha un caldo de cultiu impressionant.
—Ja estem a punt per un partit d‘ultra dreta populista?
—Sí, però van poc a poc i comcencen pels ajuntaments.
Que Déu ens agafi confessats
GUAL VADILLO
Li fa tanta gràcia que els seus dos cognoms signifiquin el mateix en català i castellà, que la seva web, xaviergual.com, és plena de senyals de prohibit apacar per Gual Permanent.
Ja ha guanyat dos premis literaris amb les novel·les Els Tripulants i Delirium Tremens i aquest Ketchup està rebent bones crítiques.
Viure a Sabadell ha estat opció de la seva companya, la poetessa barcelonina Núria Albertí que troba en la nostra ciutat «tots els avantages d’una capital i d’un poble».
Ja ha guanyat dos premis literaris amb les novel·les Els Tripulants i Delirium Tremens i aquest Ketchup està rebent bones crítiques.
Viure a Sabadell ha estat opció de la seva companya, la poetessa barcelonina Núria Albertí que troba en la nostra ciutat «tots els avantages d’una capital i d’un poble».