Joan Codina, educador de lleons marins
«Els lleons marins, com el dofins, només són animals salvatges»
26-09-2006
SDurant tres anys ha treballat amb lleons marins, tant de cara al públic com en teràpies per a nens especials, al Oceanarium Explorer de Fuerteventura. Aviat ho farà a Mogan, al sud de l’illa de Gran Canaria.
El sabadellenc Joan Codina Garcia, 40, que va començar al tèxtil sabadellenc i va passar pels productes de neteja i per fer de manyà, s’ha realitzat finalment en l’amor als animals, la seva vocació.
—Sí, estavem capturant dofins vius amb tots els papers en regla del Ministeri de Pesca, Medi Ambient, Parcs Nacionals. I quan ja tenim tots els dofins capturats...
—...us van detenir.
—Catorze dies a la presó. Encara no sabem què va passar. En van parlar tots els diaris.
—Com en vau sortir?
—Pagant una fiança. Suposem que ens va acusar algú que no havia cobrat prou diners.
—Per què volieu dofins?
—Feiem un estudi de cetacis i voliem muntar un negoci de teràpia i espectacle a Fuerteventura. Els agafes amb xarxa, els puges al barco, els poses una pomada de vaselina i lanolina perquè no s’els ressequi la pell i el transportes allà on vulguis.
—Tot això seguint les instruccions del seu soci?
—Sí. Ell és metge i havia sigut director de Marineland. Hi entén. Però repeteixo que teniem tots els papers en regla.
—Com és una presó del Senegal?
—Erem quinze persones a una cel·la de sis: traficants de sucre de Gàmbia, lladre de motors de barques... cap criminal. Ens van tractar bé.
—Com es passa d’aquesta experiència a ensinistrador de lleons marins?
—Els lleons marins no són una espècie protegida, així que vam decidir treballar amb ells. Els importes de la Patagònia o bé compres cries als zoos. Legalment és més fàcil.
—I porta tres anys a Fuerteventura acostant lleons marins a nens discapacitats.
—Especialment amb síndrome de down i paralítics cerebrals.
—Amb èxit?
—Força. Un nen alemany paralític cerebral que vé especialment d’Alemanya, ha passat de la cadira de rodes a fer submarinsime.
—Com pot ser?
—Ha aprés a respirar amb ampolels d’aire i, sempre agafant-lo un monitor, fa immersió i fins i tot dóna de menjar als lleons marins sota l’aigua.
—Això és un avenç?
—Psicològicament i pedagògicament és un avenç mot important.
—Quina és la base científica?
—Als discapacitats físics en general, estar a l’aigua sempre els facilita la mobilitat. Si, a més, poden exterioritzar els seus sentiments cap a un ser viu i el poden tocar, milloren en tots els aspectes.
—També emocionament?
—Hauries de veure la cara d’aquell nen quan, amb les mans agarrotades i els dits encarcarats, podia donar un tros de sardina als lleons marins. Els pares estan encantats.
—Com es donen instruccions a un lleó marí sota l’aigua?
—Amb gestos. Separar els dits índex i polze és obra la boca, moure la ma així fes la vertical...
—És negoci?
—La veritat és que la oceanoteràpia, si no la combines amb l’espectacle cara al públic, no és rendable.
—Quin és l’espectacle?
—Donem menjar als lleons marins sota l’aigua vestits de submarinista en mar obert i els turistes ho veuen des d’un glass-bottom boat, un vaixell amb fons de vidre.
—Per què en diuen lleons?
—Perquè el macle té pèl al voltant del coll. I el mascle pot arribar a pesar 250 kilos.
—És tan amic de l’home com el dofí?
—Desenganyeu-vos: tant el dofí com el lleó marí és un animal salvatge i prou. La resta és pel·lícula.
—«Mi amigo Flipper»?
—Si es veu amenaçat, t’ataca. Jo tinc tres mossegades de lleons marins al cos.
—Com els castiga?
—Amb un crit, retardant el menjar... Físicament mai. Màxim un cop de gorra al morro.
—Sense menjar?
—No goso. Si no li dones menjar se’t tira a sobre.
—Capten estimació en una carícia?
—No. Ni el dofí ni el lleó són com un gos o un cavall. Màxim com un gat. No hi ha més estímul que el menjar.
—Diuen que é dòcil i intel·ligent. És intel·ligent ser dòcil?
—El lleó marí tampoc és tan dòcil. Té el seu caràcter i si un dia no vol fer alguna cosa se’n va i no la fa. Ell fa la feina que jo li demano i a canvi rep menjar. No és una relació d’amistat, sinó una transacció pura i dura. Màxim company de feina.
—Les aletes del darrere seran peus o van ser peus?
—Van ser peus. Era una mena de gos terrestre que ha evolucionat al mar. Però encara li queden ungles.
—Quin avantatge té viure a l’aigua?
—No ho sé, però els hi va molt bé.
Els atlants tenien raó
M
En tres anys a Fuerteventura ha vist arribar moltes pasteres. Molts cayucos.
«A vegades penses que els acompanyen en lanxa motora fins ben a prop de Canàries perquè arriben secs ben vestits, ben alimentats i en perfecte estat. Però a vegades els veus arribar mig morts, deshidratats en una barca que fa aigues pertot arreu i en unes condiciones miserables. És molt fort veure aquell espectacle».
«A vegades penses que els acompanyen en lanxa motora fins ben a prop de Canàries perquè arriben secs ben vestits, ben alimentats i en perfecte estat. Però a vegades els veus arribar mig morts, deshidratats en una barca que fa aigues pertot arreu i en unes condiciones miserables. És molt fort veure aquell espectacle».