Roser López, psicòloga d’anorèxiques
««Cibeles té raó,
però no calia fer-ho públic»
però no calia fer-ho públic»
28-09-2006
Per solidaritzar-se amb les anorèxiques, els organitzadors de Cibeles de Madrid han prohibit les models massa primes a la seva passarel·la. El tema ha esclatat de nou en els mitjans i en les tertúlies públiques i privades.
La psicòloga sabadellenca Roser López Grau, 26, especialitzada en transtorns alimentaris, té consulta a la plaça Sant Jaume i a l’Hospital General de Catalunya on teballa des de fa cinc anys amb malaltes d’anorèxia, bulímia, obesitat mòrbida i altres.
—Sí, té raó. La nova normativa de passarela·la és molt saludable, però...
—... però?
—Però s’ho podien haver callat. No trobo bé que ho facin públic perquè l’anorèxia és en boca de tothom, se senten crítiques...
—El debat sempre és bo.
—No ho sé. No calia tan rebombori. Ara es diuen bagenades com que totes les models són anorèxiques.
—I és una mentida gran?
—Molt gran perquè tenir baix pes no significa patir anorèxica ni molt menys. I a mi aquesta frivolització del tema em preocupa.
—A Cibeles de Madrid li seguiran Milà, París i Nova York?
—No ho crec.
—L’anorèxia és físic o mental?
—Mental. I la majoria de models no tenen cap trastorn mental.
—Quin tipus de transtorn mental?
—Normalment autoestima baixa i incapacitat per afrontar una agressió, una relació difícil, un examen...
—I no menjar els ajuda?
—No. Però els evadeix del problema. Al tancar-se en la seva malaltia, l’altre problema desapareix.
—Però què els hi passa pel cap?
—Relacionen èxit amb estar prima i estan equivocats perque la persona sana es la que li sobren dos quilos.
—La culpa és dels pares?
—La dinàmica familiar és bàsica. Si el nen o nena ha rebut un recolzament dels pares que li ha generat autoconfiança, difícilment patirà transtorns alimentaris.
—Què han de fer els pares?
—Donar-li confiança, estar al seu costat, estimar-lo, confiar en les seves decisions.
—Si una mare ja fa tot això, no hi fa res que estigui preocupada pel seu físic, que tingui la nevera plena de productes dietètics i que es passi tot el sopar parlant de calories?
—No. Si la mare és obsessiva, està malalta i influeix a la seva filla.
—Moltes nenes anorèxiques són filles de mares obsessives?
—El 90%. O obsessives o ansioses o també anorèxiques. La nena capta l’obsessió de la mare.
—Llavors cal tractar les mares.
—Ho faig sovint. Moltes vegades hem rectificat l’ordre alimentari de la mare per curar la filla.
—És dolent fer dieta?
—Si està receptada i controlada per un metge, no.
—Pot un pare dir-li a una filla de 10 anys que aquest estiu li ha sortit un mitxelinet? O un comentari així la condemna a l’anorèxia?
—Si aquest comentari va acompanyat d’altres lloant la seva inteligent, bon cor o simpatia, llavors no passa res.
—N’hi ha que no ho fan?
—Sí. Hi ha pares que la única qualitat que fomenten en la seva filla és la bellesa física.
—Si un comentari porta a l’anorèxia i l’altre a l’obesitat, com poden els pares trobar el punt mig?
—Es pot dir tot sempre que es faci amb carinyo i es valorin altres qualitats.
—I donuts de xocolata tants copm vulgui?
—Un de tant en tant, sí. Només se li ha d’ensenyar que si un dia berenes donut de xocolata, un altre serà fruita i un altre un entrepà. Bé ens hem d’alimentar.
—També tracta obesos?
—Sí, abans i després d’operar-se.
—Alguna pacient s’ha ficat amb vostè perquè no és precisament prima?
—Mai. Jo, per família, sóc de constitució grossa. Ho sé i m’accepto. Però les meves pacients mai m’ho han retret. Al revès, totes estan tan agraïdes per la meva ajuda que em troben guapíssima (riu), estupenda.
—En això tenen raó.
—És només perquè els hi dono el que més necessiten: seguretat. Són persones molt dèbils i això als seus ulls em converteix en un referent, com un Déu.
—Les anorèxiques l’han enseyat a menjar?
—Penso que n’he sabut sempre. Me n’han ensenyat a casa. I tampoc vull ser com no em toca ser. No em sentiria bé.
—S’han de prohibir les planes web d’internet que dónen trucs per vomitar i amagar menjar?
—S’hi està treballant.
—L’escola ha de començar una investigació quan troba un bocata a la paperera?
—Abans que observi amb discreció.
—La vigorèxia ja la tenim aqui?
—L’obsessió pel menjar i la vida sans encara no està homologada com a malaltia.
Estem ben arreglats
L’ADDICCIÓ VA PER SEXES
En anorèxia i bulímia el 90% són dones i el 10% homes. En obesitat les dones són el 70%.
De la mateixa manera que l’home tendeix a l’alcoholisme, la dona tendeix al transtorn alimentari per dos motius: Vol agradar pel seu físic i la cuina encara és, per moltes dones, el seu temple sagrat, on pot «pecar» d’amagat.
«Però tant si l’adicció és droga, joc, alcohol com menjar, la base sempre és la mateixa, diu Roser López, insatisfacció, inseguretat i necessitat d’evadir-se»
De la mateixa manera que l’home tendeix a l’alcoholisme, la dona tendeix al transtorn alimentari per dos motius: Vol agradar pel seu físic i la cuina encara és, per moltes dones, el seu temple sagrat, on pot «pecar» d’amagat.
«Però tant si l’adicció és droga, joc, alcohol com menjar, la base sempre és la mateixa, diu Roser López, insatisfacció, inseguretat i necessitat d’evadir-se»