Montse Camarasa: el poder de la ment
«Segons el que et dius
així et sentiràs»
així et sentiràs»
30-09-2006
Salvar-se d’una leucèmia el 1976, quan ella tenia 27 anys, era quasi un miracle. Diu que ho va aconseguir gràcies, entre altres coses, a la força mental.
Convidada per l’AVAN, la piscoterapueta sabadellenca de l’escola integradora humanista, Montse Camarasa Bericat, 57, va ser dijous a Sabadell.
—Una persona que pateix, en crisi, que no és prou feliç, que busca en el seu interior i que vol fer un creixement personal.
—Quines tècniques aplica?
—Les pròpies de la línia humanista cognitiva: anàlisi transaccional, gestalt, focusing... treballo amb la imaginació, amb contes i amb el cos.
—El pensament com a eina de curació?
—Sí. Les idees condicionen tot el que fem i sentim. Ajudo a la gent a detectar el seu sistema de pensament.
—Per exemple?
—Tots tenim un discurs intern que ens anem repetint contínuament. Segons el que et dius, així et sentiràs.
—Si penso que estic malalt em posaré malalt?
—Si has de fer una cosa i et dius no podré, és masa difícil, i si m’equivoco què em passarà... T’estàs creant una expectativa catastròfica.
—I condiciones els fets?
—Sí. Propícies justament allò que vols evitar.
—Costa de creure.
—Mira, com diu Deepak Chopra, a qui vaig sentir divendres passat durant tres hores, aquesta taula, aquesta habitació i aquesta persona... tot està format dels mateixos àtoms que el nostre pensament. Tot està interrelacionat.
—Ho accepta la Ciència?
—Mica en mica. De la matèria ja no en diuen matèria, sinó espai direccional o elements d’informació i això és exactament el que forma els pensaments.
—De fet tothom accepta que un malalt terminal viu més si vol viure més.
—És clar. La influència del que penses és determinant.
—Ho diu també per experiència pròpia?
—Sí. recordo quan vaig patir la leucèmia.
—Fins a quin punt matava una leucèmia l’any 1976?
—Morien el 99% perquè encara no hi havia transplantament de medula. De tots els que vam passar aquella època pel Clínic, només ens vam salvar quatre. Els més vitals, els més ben acompanyats per familiars i... els més joganers.
—Ha dit joganers?
—Sí (riu) feiem guerrres d’éter i colònia pels passadissos. Reiem molt. No voliem sentir-nos malalats.
—Això la va curar?
—No només això. No vaig parar fins que un metge jove m’expliquès què era exactament cada un d’aquells tubs que entraven al meu cos, com actuava la quimio dins del meu organisme, quines cèlules estaven morint.
—Necessitava informació?
—La necessitava per imaginar-me com entrava el líquid, com matava els glòbuls rojos, com baixaven les meves defenses. Visualitzar-ho em curava.
—Control mental?
—Ara sé que es diu així. En aquell moment no ho savia, però de manera inconscient donava ordres al meu cervell perquè ajudés a l’organisme. I ara quan treballo amb malalts, faig servir el mètode de Carl Simonton.
—No sé qui és.
—Un metge nordamericà. Amb imaginació, pensaments i paraules aconsegueix que els malalts de càncer s’ajudin a sí mateixos i a que els medicaments facin tot l’efecte possible.
—Els metges d’aquí també hi creuen?
—Molts d’ells sí. Per exemple el neuròleg sabadellenc i president de l’AVAN, Miquel Aguilar. La psicoinmunologia ja és ampliament acceptada i la psicosomàtica s’estudia a la universitat.
—Hi ha fenomenologia?
—Perfectament demostrada. Si un malalt pot donar la ma a un familiar viu el doble. I als hospitals saben que una assistència emocional redueix les complicacions a la meitat. Pura estadística.
—Diuen que ha tingut tres mestres espirituals.
—Durant un temps em vaig ficar a tot arreu: Rosacreus, teòsofs... fins que vaig trobar Antonio Blay, estudiós del ioga que em va ensenyar a millorar la meva consciència.
—El segon Jean Klein.
—Un mestre belga que ensenyava el mateix, però des de la tradició hindú advaita-vedanta.
—I la tercera, Ama.
—L’Ama és una dona excepcional que viu a la Índia que pot abraçar a milers de persones durant 16 hores seguides i acaba fresca com una rosa.
—La coneix?
—He anat algunes vegades a la Índia a véure-la i m’impressiona tant la seva feina que he participat en portar-la a Espanya alguna vegada
Una abraçada
DEL COL·LECTIU A L’INDIVIDUM
Va ser professora de matemàtiques als Maristes, a l’Acadèmia Taulé Viñas i a l’escola Santa Clara del Club Natació Sabadell.
Com a membre del PSUC clandestí, va ser una de les 18 dones detingudes dels 113 de l’Assemblea de Catalunya que van caure a la parròquia de Santa Maria Mitjancera.
De la lluita per la consciència col·lectiva va passar, com a piscòloga clínica, a lluita per la consciència individual.
Avui té consulta a Barcelona i Girona.
Com a membre del PSUC clandestí, va ser una de les 18 dones detingudes dels 113 de l’Assemblea de Catalunya que van caure a la parròquia de Santa Maria Mitjancera.
De la lluita per la consciència col·lectiva va passar, com a piscòloga clínica, a lluita per la consciència individual.
Avui té consulta a Barcelona i Girona.