Pau Rigol, agredit per la policia
«Tots els veïns ho van veure»
3-09-2006
La matinada del dissabte, uns altres policies, en aquest cas de la Policia Nacional, s’han vist involucrats en un conflicte violent.
La víctima és l’estudiant d’Il·lustració, Pau Rigol Sánchez, 21, que viu com okupa a una casa del carrer Montserrat des de fa 14 mesos.
—Què va passar?
—Eren quasi les 2’30 de la matinada. Jo estava mig adormit davant la tele i arriba el meu company dient que hi ha policia al carrer.
—Per un skin?
—No ho sé. Jo no el vaig veure. Molts veïns van pujar a la terrassa per veure què passava i jo vaig sortir al carrer.
—Què vas veure?
—Dos cotxes de la Policia Nacional. Em vaig dirigir a un d’ells, li vaig dir que era veí del carrer Montserrat i li vaig preguntar què passava.
—Què va respondre?
—Només em va preguntar de quina casa exactament era veí. Li vaig assenyalar la nostra casa i immediatament em demana la identificació.
—Per què?
—Això mateix li vaig demanar jo: per què em demana la identificació si només havia sortit a veure què passava.
—Amb educació o et vas posar xulo?
—Gens xulo, t’ho juro. Em vaig sorprendre a mi mateix parlant amb una amabilitat i una educació que ni jo mateix em reconeixia. No vaig alçar la veu, no vaig insultar. Ho vaig saber fer perfectament.
—Creus que vas rebre per ser okupa?
—Sí perquè tot va començar quan ell va saber que jo vivia a la casa okupada.
—Seguim amb els fets.
—M’agafa un braç amb cada ma, em retorça l’esquerra, jo em tiro enrera per protegir-me, ell es queda amb la meva samarreta a les mans perque de fet m’estava agafant les màniques de la samarreta, em giro i em trobo de cara a sis policies de paisà.
—Que van fer?
—Em van tirar al terra, em van immobilitzar i em van començar a donar cops amb la ma i amb el peu.
—Que vol dir immobilitzat?
—Segons em diuen els veïns de seguida em van lligar de mans i peus. Jo, la veritat és que estava tan nerviós que no sé exactament quan em van lligar.
—Vols dir emmanillat?
—No, no. Em van lligar. No sé si amb cintes o brides o què.
—Has dit puntades de peu?
—Sí, unes deu puntades de peu. Sobretot a aquest costat de les costelles (es toca el dret). Es veu que no n’hi ha cap de trencada, però encara em fa molt mal.
—La cosa no lliga gaire. Com es pot passar d’estar parlant amablement a un ring de boxa de sis contra un.
—Increïble, oi? Doncs així és exactament com va anar.
—Amb tota seguretat ells diran que tu els vas agredir a ells.
—I tant si ho diran. Es van fer reconéixer al Taulí i tenen un informe mèdic i tot.
—Hi ha bona relació okupes-veïns?
—Molt bona. Cada any participem en la festa major del carrer Montserrat.
—Com vas reaccionar?
—Jo no ho recordo però segons diuen els veïns cridava de mal a cada puntada de peu i en un moment vaig dir «mis gafas, no pise mis gafas».
—Què més va passar?
—Quan van acabar em van arrossegar pel terra. Aquesta marca del costat de l’ull (foto) és de l’asfalt a la meva cara i la del colze també. I em van llençar de cap dins la furgoneta.
—I els veïns?
—Anaven cridant «deixeu-lo que no pot respirar! Treieu-lo d’aqui dins!»
—Et van portar a comissaria?
—Si. En tot el recorregut els vaig preguntar perquè m’estaven detenint, per què? per què? Però només em deien que parles en castellà i que callés.
—Com et van tractar a comissaria?
—El que m’havia retorçat el braç em va tancar a una habitació, ens vam quedar sols i li vaig demanar l’habeas corpus, és a dir, un jutge. Només sentir-ho, plaf! em va fotre una bofetada forta amb la ma oberta aquí (s’assenyala l’orella esquerra) que em va arrencar l’arracada.
—Es cert que et van fer despullar?
—Sí. Em vaig quedar de pél a pél em van mirar ben mirat i em vaig tornar a vestir. Em donen un paper en blanc i em diuen té, escriu el teu habeas corpus. No sé ni què vaig escriure.
—Com va anar a l’hospital?
—Fins a les 5 de la matinada no em va mirar una doctora que, per cert, no em va fer cap cas. Potser jo entre el dolor i els plors no em savia explicar, però a l’informe no va posar res del que em feia mal.
—Has dit plors?
—Sí. Ho vaig passar molt malament. Encara no savia ni per què havia anat la policia al nostre carrer ni perquè m’havien agafat a mi.
—I finalment els Jutjats.
—A les 9 del matí i allà mateix, baixant les escales, el policia em va donar una altra bofetada molt forta a la mateixa orella.
—És cert que l’skin que havia estat cridant «muerte a los negros» i trencant retrovisors al carrer Montserrat va sortir de comissaria als cinc minuts?
—No ho sé. Jo no el vaig veure. Només sé que des de fa unes setmanes venen a la casa okupada i ens tiren pedres.
Ho investiguem?
SIS TESTIMONIS
Almenys sis veïns del carrer Montserrat estan disposats a declarar davant un jutge que les coses van anar tal com diu el nebot okupa de l´ex-president del Parlament de Catalunya, Joan Rigol.
«No cal que em cregueu a mi, diu Pau Rigol, molts ho van veure tot des del carrer, la terrassa o la finestra. Ja tinc la signatura de tres i aviat en tindré tres més».
Alguns veïns que es van posar davant el cotxe de la policia perquè no engegués no van ser atropellats per poc.
«No cal que em cregueu a mi, diu Pau Rigol, molts ho van veure tot des del carrer, la terrassa o la finestra. Ja tinc la signatura de tres i aviat en tindré tres més».
Alguns veïns que es van posar davant el cotxe de la policia perquè no engegués no van ser atropellats per poc.