Josep Miquel, arlequinat de Calaf
«Porto el Sabadell a la sang»
4-10-2006
SLa col·lecció d’arlequinats pel món sembla interminable. El d’avui, però, té el premi a l’antiguetat.
Fill de Sant Guim de Freixenet i veí de Calaf de tota la vida, Josep Miquel Canela, 83, és des de la infància, és a dir des d’abans de la guerra civil, acèrrim seguidor del Centre d’Esports Sabadell.
—Ho porto a la sang, de tota la vida.
—Però vostè és de Calaf.
—Doncs miri sóc del Sabadell des d’abans de la guerra.
—Això m’ho haurà d’explicar.
—L’any 1935 el Sabadell va jugar la final de la Copa d’Espanya, a Sevilla, i la va perdre per 3-1. Jo era un nen, però aquella feta la vaig seguir com el primer.
—Però per què?
—Doncs perquè a casa sempre ens hem dedicat a la farina i en aquells moments jo, que era un marrec, treballava al forn de pa del carrer Concepció cantonada Tres Creus de Sabadell.
—O sia que té lligams a la ciutat.
—El meu pare era de Santa Coloma de Queralt, però un germà d’ell era encarregat de l’Orillo Verde a Ca’l Jepó. I hi havia tingut parents.
—Ja no?
—Han mort tots. Però ara tinc un nét que viu a Barcelona, però és assistent social al Hospitral Taulí.
—Com recorda aquella final?
—L’alineació sencera. Escolti (va desplegant dits de les dues mans mentre recita de tres en tres): Masip-Morral-Blanch, Argemí-Font-Mota, Sangüesa-Calvet-Gual, Barceló i Parera. Aquest Gual era un davanter centre boníssim.
—I va començar a veure el Sabadell?
—Mare meva! Però si la vella Creu Alta era casa meva. Desde llavors tot va ser Sabadell, Sabadell i Sabadell. El Sabadell ha estat la meva passió.
—En solitari?
—No. Sempre amb el meu germà que treballava a Telares Gregori, al carrer Gurrea. Els diumenges feien dos partits i ell i jo ens hi passavem tota la tarda.
—Però vostè ja no vivia aqui.
—No. Venia especialment cada diumenge des de Calaf.
—Sempre patint?
—Quan una cosa se’t fica tan endins ja no en pots prescindir. Però no cregui que vam patir tant. També ens donava alegries, miri aquest diari (foto).
—Què és això?
—El Diari de Sabadell del segon cop que el Sabadell va pujar a Primera Divisió.
—Ho recorda?
—Jo aquell dia era al camp amb la camisa fora les calces (riu). I en l’ascens dels anys 70 igual. Però com que em falla la memòria, confonc una mica els dos moments, les dues pujades a Primera.
—Aquest retall és de 1986, cinquanta anys després d’aquella final de Sevilla.
—Doncs ho recordo com si fos ara.
—Tot sense ser soci?
—No. Mai no he sigut soci. No sé per què. Però sempre he fet donacions, sobretot quan el Sabadell estava a punt de desaparéixer.
—Per exemple?
—A mi de pessetes mai me n’han sobrat, però tampoc me n’han faltat i en una època molt difícil pel Sabadell vaig afagar el talonari, vaig signar i vaig ficar un taló a aquella urna.
—Anònimament?
—Sí, però quan van obrir la caixa i van veure aquell taló, tothom va saber que havia estat jo (riu) i ja em tens el president de la Penya Arlequinada obligant-me a seure a la llotja tant si com no.
—No li va agradar?
—Sí que em va agradar. Estava més cofoi... em semblava que tornava a néixer. I encara recordo que la Gina, aquella senyora rossa tan entusiasta, deia baixet al darrera meu: ens hn faltat tantes pessetes. Vaig tornar a treure el talonari, és clar. Ah! I cada any he jugat a la loteria.
—Llavors li va tocar la grossa del 1969.
—No escolti! Ni cinc cèntims. L’unic any que no en vaig comprar és l’any que va tocar. Ja és mala pata, eh?
—A Calaf no hi ha equip de futbol?
—N’hi ha i jo sóc quasi fundador. Pensi que quan manava jo el Calaf anava a quadres, com el Sabadell. També vam fer tribuna nova i ens vam gastar molts diners.
—I ara?
—Miri, coses que passen als pobles.
—Com segueix ara el Sabadell?
—Jo els diumenges no puc anar a dormir que no sàpiga el resultat. Començo a remenar i remenar i remenar fins que el sé.
—Remenar què? Canals de tele, internet?
—El ràdio. Ara a 3ª, és més difícil, però les emisslores catalanes donen els resultats. I, si no, a La Vanguardia de l’endemà.
—Quants temps fa que no va a la creu Alta?
—La temporada passada vaig veure dos partits i aquesta pretemporada el vaig anar a veure a Manresa. Un ex-president que em va reconeixer em va venir a saludar i tot.
Aquest diumenge hi tornem
BARÇA IS NOT CATALONIA
Sense saber-ho, ell és seguidor d’aquest eslògan que comença a fer fortuna entre els socis del Sabadell. Ell dóna fé, ara que del «Barça is not Catalònia» se’n comencen a imprimir samarretes, que la cosa vé d’antic.
«Del Barça jo? Miri, jo del Barça no en vull ni sentir parlar, m’enten? No m’agrada gens. Què vol que li digui. No m’agrada i prou. Em fa molta ràbia que diguin que si no ets del Barça no ets català. Que no sóc català jo? Home. Ja està bé, eh?»
«Del Barça jo? Miri, jo del Barça no en vull ni sentir parlar, m’enten? No m’agrada gens. Què vol que li digui. No m’agrada i prou. Em fa molta ràbia que diguin que si no ets del Barça no ets català. Que no sóc català jo? Home. Ja està bé, eh?»