Pere i Conchi: meningitis C
««No podem pagar 800 euros
cada mes»
cada mes»
5-10-2006
Els veïns de la Creu de Barberà, Pere Sànchez Soley i Conchi Navarrete Berbel, tots dos de 42, respiren una mica més tranquils des que saben que la seva filla, Anna, de 9 anys, no morirà.
Això no vol dir, però, que estigui curada de la Septicèmia Meningogòcica, més coneguda com la molt mortal Meningitis C que va patir. Ara el problema és que la Seguretat Social li nega tota ajuda per pagar els medicaments.
—L’Anna feia vida normal, anava al colegi La Romànica i mai no havia tingut malalties greus.
—Fins aquell divendres, 13 de maig.
—Al vespre va agafar una mica de febre, l’endemà en tenia més, estava aixafada, la portem a l’ambulatori de la Pl. Castelao i ens diuen que és un virus i que només està una mica deshidratada.
—Què vau fer?
—Vam tornar a casa, però de seguida li veiem unes taques al coll, pensem que es rubèola la portem al Taulí i allà ens la prenen dels braços immediatament i se l’emporten corrent cap endins.
—El Taulí va veure, doncs, ràpidament la gravetat de la malaltia?
—Immediatament. S’ha de dir que el Taulí s’ha portat extraordinàriament. No entenem com amb tan pocs recursos, encara conserven tanta professionalitat, tanta alegria i tantes ganes de treballar.
—Què li passava a l’Anna?
—Se li estaven parant tots els òrgans vitals, inclós el cor. La sang enverinada estava paralitzant tot l’organisme.
—S’estava morint?
—Sí.
—Què li van fer?
—La van tenir a la UCI infantil de l’edifici Santa Fe, connectada a dotze màquines diferents, i al cap d’una hora ja ens diuen que l’Anna té Septicèmia Meningocòcica.
—Meningitis C?
—Sí.
—Així de cop i volta?
—Sí, la Septicèmia Meningogòcica es declara de cop. Passes dels primers símptomes a morir en només vint minuts.
—Com vau reaccionar?
—Vam passar vuit dies horrorosos perquè veiem com la nena s’anava desfent.
—Què vol dir desfent?
—Li anaven sortint per tot el cos una mena d’hematomes que són com un àcid que va cremant la pell.
—Aquestes llagues que es veuen a les fotos?
—No, aquestes fotos són d’ara i aqui ja hi ha una fina capa de pell vermella, que en alguns llocs se li ha posat amb injerts.
—Com és doncs una «cremada»?
—Primer se li feien unes taques negres i quan la pell moria del tot quedaven uns forats tan grans que se li veia l’ós, el múscul i els tendons. Es cura com una cremada.
—Patia?
—Patia quan els metges li posaven el dit al forat i li tocaven els nervis. Feia uns crits esgarrifosos. Quan la curaven semblava que l’estiguessin matant. Fins i tot vam demanar que l’anestesiessin abans de fer-li les cures.
—Ara li fa mal?
—Ara només li fa mal darrera el genoll on té els injerts de pell. Fa vida quasi normal.
—Quasi?
—Sí perquè no cicatritza. Té la pell tan delicada que qualsevol cop li obra la ferida. L’altre dia, per un copet amb el cantell de la porta, li van haver de posar dotze punts. En realitat totes aquestes «llagues» encara no són pell.
—Es medica?
—Només s’ha de posar un esprai que es diu Dermatix Silicona perquè no s’inflin les «cremades» i la puguin intervenir quirúrgicament.
—Qüestió de temps i prou.
—El problema és que val 115 euros cada pot i, encara que l’estalviem al màxim, en necessita dos o tres cada setmana.
—Això fa uns mil euros al mes?
—Potser uns 800, però és que la Seguretat Social no ho subvenciona i nosaltres no podem pagar 800 euros al mes.
—Ni un descompte?
—Res. Ni una ajuda. Ens hem adreçat a la Generalitat, al Ministerio de Sanidad, a l’assistenta social... ja no sabem on més demanar-ho.
—Què us diuen?
—A tot arreu ens diuen el mateix:que aquest medicament no entra en la Seguretat Social i que no hi ha res a fer.
—Que suposen mil euros en la vostra economia familiar?
—Una despesa impossible. Som treballadors tots dos, cobrem el que cobrem i tenim dos fills més.
—Alguna cosa es deu poder fer.
—Hem fet una solicitud a la Inspecció i diuen que poster d’aqui a tres o quatre mesos ens diran alguna cosa. Però no ens garantitzen res. No sabem què fer, ens veiem impotents.
—El problema és que és una malaltia massa rara?
—Sí perquè la majoria dels malalts moren. Ara mateix a tot Espanya només hi ha quatre casos. I fa pocs anys encara amputaven directament els membres afectats.
Un petó a l’Anna
HOMEOPATIA
Els pares estan doblement sorpresos perque l´Anna era, de fet és, «una nena màquina, mai no és queixa, mai no es fa mal, mai no està malalta i si Es fa un tallet es posa la tirita ella mateixa».
Aquesta salut de ferro ho atribueixen a la medicina homeopàtica que segueix la nena, igual que els seus dos germans, a les ordres del doctor Espin de Terrassa.
Mai fins ara no havia pres cap medicament tradicional, ni un antibiòtic.
Aquesta salut de ferro ho atribueixen a la medicina homeopàtica que segueix la nena, igual que els seus dos germans, a les ordres del doctor Espin de Terrassa.
Mai fins ara no havia pres cap medicament tradicional, ni un antibiòtic.