Faustí Travé, arlequinat de Navàs
««Estic orgullós d’haver inculcat al meu fill l’amor als colors»
10-10-2006
Ni és de Sabadell ni mai ha tingut res a veure amb la NOSTRA ciutat, però el seu cor és arlequinat. Ho és tant que ha encomanat la febre a mig poble de Navàs, on encara queda el local de l’antiga Penya Sabadell, i molt especialment a la seva dona, el seu fill i la seva nora.
Fill de pagès a Lloberoles (La Segarra), el paleta Faustí Travé Serra, 52, és tot entusiasme. Quan parla del Sabadell li brillen els ulls.
—Això no va ser gens correcte i així mateix els hi vaig dir als que havien saltat. Fan un flac favor al club.
—Era un d’aquells nens que veia els quadres de la samarreta per la tele i es negava a ser del Barça o el Madrid?
—No ben bé. La meva història és una altra.
—Vostè dirà.
—Miri, quan jo tenia 13 anys i vaig arribar a Navàs amb els meus pares, la majoria dels nanos eren del Real Madrid. I quan el Madrid jugava a la Creu Alta, anàvem tots a veure’l.
—M’està dient que és del Sabadell gràcies al Madrid?
—Sí, sí, em vé d’això. Però jo enlloc d’aficionar-me al Madrid em vaig aficionar al Centre d’Esports.
—Aquell Sabadell de Primera?
—Sí, però només vaig arribar a les dues últimes temporades de Primera, 1970-1971 i 1971-1972.
—Què l’atreia?
—Em queia simpàtic.
—Des de llavors fidelitat absoluta?
—Totalment. Des de llavors sempre Visca el Sabadell.
—Com el seguia?
—Un amic meu i jo feiem les mil i una per baixar a Sabadell. Primer fins a Manresa en cotxe de línia, després en tren fins a Sabadell Nord i caminant fins a la Creu Alta. Té història la cosa.
—Què l’ha mantingut al peu del canó?
—A mi el Centre d’Esports m’ha agradat sempre. Sóc d’aquells de pedra picada, jo.
—Vol dir tossut?
—Molt. En aquest aspecte molt.
—I en altres aspectes?
—Potser també una mica (riu).
—Se li en riu la gent de Navàs a cada descens?
—Jo d’això passo completament.
—Què li diuen?
—Ja ho sap tothom que jo sóc així. Vam formar una penya i tot.
—Penya del Sabadell a Navàs?
—Al final hem quedat quatre gats, però quan el Sabadell va tornar a pujar els anys 1985-1986 erem una desena.
——-No està mal.
—Quan el Pujol era l’entrenador de Segona-A, va venir el president Besonies a inaugurar-la. Amb tota la plantilla. Vam fer un partidet i després un bon sopar plegats.
—Amb local i tot?
—Sí encara queden quatre fotografies penjades a aquell altell del bar.
—I des de llavors ni una petita alegria.
—No. Moltes decepcions, molts desenganys, però vaja, sabem on estem, no? Quan un és d’un equip petit així ja sap el que li toca. Si no n’ets conscient, això no es pot aguantar.
—Cal una bona mentalització per suportar tanta desgràcia?
—Sí. S’ha d’estar a les verdes i a les madures.
—I així i tot ha «enganyat» a la seva dona, la seva nora i el seu fill.
—El meu fill és més fanàtic que jo. No veu que el porto a la Creu Alta des que era petitet... Li vaig inculcar jo.
—El segueix portant ara que ja és gran?
—Home (riu) Ara més aviat se m’emporta ell a mi
—Caram, si que li ha sortit bé la jugada.
—Molt. N’estic orgullós. Em sento orgullós d’haver inculcat al meu fill l’amor als colors arlequinats.
—Tant saballut és?
—L’Abel? I tant! Però si va als desplaçaments i tot. L’any passat fins i tot va anar a Logronyo amb la nòvia.
—La nòvia li segueix la corda?
—Sí. Li costa una mica, però van junts a tots els camps. És que és clar... s’ha anat a caure molt avall sap.
—I la seva dona?
—La meva dona és una santa. El futbol no li agrada gaire i a molts partits no vol venir. Prou que li dic, pero és clar, ja no vé tant com abans. També l’entenc pobra.
—L’Antonio Carnero no era de Navàs?
—Sí! Li agradava prou ser del Sabadell. Ara em penso que està al Palafrugell.
—Com veu al Sabadell d’aquest any.
—No em convenç. Costa molt tirar endavant els partits. Escolti, què li puc demanar un favor.
—És clar.
—Miri, sap que em faria molta, però moltíssima il·lusió? Una foto d’aquells Martínez, Isidro, Pini, Arnau, Marañon, Montesinos, Ortuño, Romero, Vidal, Garzón i Pujol. Un foto d’aquests m’encantaria molt.
Ja hi pot comptar
ENGANXATS ALS QUADRES
Els qui s’han quedat penjats dels quadres, sense ser sabadellencs, comencen a ser legió. Sol ser un home de 40 a 50 anys que de nen veia el Sabadell de 1ª. Per inconsciència típicament infantil, s’enganxa a l’arlequinada i 40 anys després encara arrossega aquella passió.
D’homes així, sense cap contacte amb la ciutat de Sabadell, però amb un amor malaltís pel club, n’hi ha a Salamanca, Almeria, Madrid, Martorell, Calaf, Premià, Llavaneres, Sant Martí Sarroca, Castellterçol, Bar-celona... i Terrassa!
Tots malalts de Sabadell.
D’homes així, sense cap contacte amb la ciutat de Sabadell, però amb un amor malaltís pel club, n’hi ha a Salamanca, Almeria, Madrid, Martorell, Calaf, Premià, Llavaneres, Sant Martí Sarroca, Castellterçol, Bar-celona... i Terrassa!
Tots malalts de Sabadell.