Josep M. Villar, zapatista a la selva
«A Xiapes
ja sónen tambors de guerra»
ja sónen tambors de guerra»
28-10-2006
Ha vingut amb 30 quilos menys per operar-se d’una fístula, però frisa per tornar a la selva lacandona de Xiapes (Mèxic) on ha viscut nou mesos i on l’espera una indígena joveneta.
El sabadellenc, Josep Maria Villar Martínez, 42, (dret a la foto) ha conegut de dins la guerrilla zapatista, les seves contradiccions i la seva ferma decisió d’entrar en acció com més aviat millor.
—Per què hi va anar?
—Em vaig cansar de treballar per aquesta vida capitalista. Sempre he sigut una mica «rojo» he-he. I amb la meva ex-dona, una noia de Girona, vam decidir gastar-nos els quatre estalvis que teniem a la centreamèrica no-capitalista.
—On concretament?
—Primer un mes i mig a Cuba i després a veure el sub.
—El què?
—El sub! (obre els ulls i les mans, irònic, com dient «Déu!»). El Subcomandante Marcos, home.
—I el vau veure?
—No perquè estava de gira per Mèxic. Però hem viscut nou mesos a Rosario Rioblanco, una comunitat al mig de la selva lacandona, prop de Sierra de la Colmena.
—És una comunitat zapatista?
—Sí. Són 500 persones que viun sense aigua ni llum, quasi tots zapatistes. Només hi pots arribar caminant i està a 6 hores a peu de La Realidad que per cert és un poble.
—Viuen de la terra?
—Sí tots treballen en una milpa, un gran terreny de blat de moro comunitari que conreuen per un sistema «neolític».
—Com s’ho reparteixen?
—Tot el gra va al magatzem i tothom pot agafar el que necessiti. Però a més, per comprar sal, sucre o roba, cadascú té el seu petit cafetal privat.
—La terra és d’ells?
—A Rosaro sí, però com que la terra de Xiapes en general és molt rica en urani i petroli, i sobretot en biodiversitat, se la disputen ianquis i europeus.
—La biodiversitat és un valor econòmic?
—Doncs sí. El Pentàgon la vol per investigar armes biològiques i les indústries farmacèutiques europees per trobar nous fàrmacs. Van guanyant els europeus.
—El negoci és la selva?
—Sí, sí. Alla hi ha milers d’espècies animals i vegetals desconegudes amb possibilitats extraordinàries.
—El problema es que els indígegenes també viuen allà?
—Es clar. Tots maies. I necessiten la terra. El zapatisme és bàsicament la lluita per la terra. Jo vivia amb els tojolabals que vol dir home de la paraula veritable. Són el model més pur de comunitat zapatista.
—En què és nota?
—Quan van a la ciutat, no baixen el cap. Miren als blancs a la cara, directe als ulls. Els indígenes no zapatistes no s’atreveixen a fer-ho, sempre baixen el cap sotmesos. Accepen la humiliació.
—Què vau fer allà nou mesos?
—Coses que no puc dir i feina social. Jo ensenyava a llegir i escriure als adults.
—Una feina satisfactòria?
—No gaire. Costa molt que es concentrin perquè la mala alimentació sense vitamines, ni llet ni carn els manté molt dèbils. Es despisten de seguida.
—No tenen carn?
—Tres pollastres per 500 persones i encara se’ls mengen els pumes.
—Passen gana?
—No, però la seva dieta de frijoles no és completa. Per això vull aprofitar aquests dies a Sabadell per crear una ONG i recolectar llavors de tomàquets i altres productes.
—Canviaria la situació indígena amb López Obrador?
—No ho sé, però que a López Obrador li han robat la presidència és ben clar. Ell aquella nit va guanyar les eleccions. Cap matemàtic accepta aquella curva repentina tan estranya en el gràfic del recompte electoral.
—Es va separar allà de la seva dona?
—Si, com que ja comencen a sonar tambors de guerra, ella es volia fer insurgent i viure en els campaments militars. També l’angoixava estar al mig de la selva i se’n va anar a La Realidad. No estem barallats. Hi ha bon rotllo.
—Per què tanta estructura militar si mai combaten?
—L’estructura militar és el que els dóna la força. I això de que mai combaten... aviat ho veurem. Ells no són tontos i saben que les 500 hectàrees que tenen ara no seran suficients pels seus néts. La pobresa t’obliga a tenir sis fills.
—Sis?
—Clar. Necesites tres nois per treballar el cafetal i tres noies per portar la llenya i l’aigua.
—Quan hi tornarà?
—Quan m’operin aquesta fístula que m’està matant. Tenia mig litre de pus i com que no podia caminar ni cavalcar, em van treure d’allà a corre cuites amb llitera i avioneta. Segons el metge en tres diues més hauria mort.
—S’operarà al Taulí?
—Era la intenció però ha de ser amb làsser i em fan esperar sis mesos. M’hauré d’operar a Cuba. Allà la sanitat està molt millor.
El Houston comunista
BONA PERSONA
Té una mirada brillant que encomana d’entusiasme tot el que explica. Parla i parla i no deixa de somriure, riure, fer bromes.
El seu vitalisme es fonamenta en una visió tan positiva de la vida que en el seu discurs no apareix ni una sola critica contra res ni ningú. Màxim alguna ironia benèvola expressada amb un somriure.
Els seus amics de Sabadell diuen d’ell amb estimació que «està una mica boig, però és molt llest i molt bona persona».
El seu vitalisme es fonamenta en una visió tan positiva de la vida que en el seu discurs no apareix ni una sola critica contra res ni ningú. Màxim alguna ironia benèvola expressada amb un somriure.
Els seus amics de Sabadell diuen d’ell amb estimació que «està una mica boig, però és molt llest i molt bona persona».