Dani Benítez, cap de colla
««Tothom té dret a desmuntar un castell»
14-11-2006
La cirereta que s’havia de posar damunt el pastís de la millor temporada en els 12 anys d’història dels Castellers de Sabadell, el somniat i 4 de 8, no es va poder carregar.
El cap de colla dels Saballuts i analista informàtic, Daniel Benítez Monforte, 32, somreia, però, diumenge a la Plaça Sant Roc.
—No per què?
—Perque no heu carregat el mític, esperat, somniat i molt treballat 4 de 8.
—Aquest 4 de 8 per nosaltres només hauria sigut un regal, com una propina.
—Home...
—Sí, sí. Així mateix. Per nosaltres el més important aquesta temporada era la torre de 7 i el 3 de 7 aixecat per sota.
—Doncs aquests ja els feu com si res.
—Exacte. I aquest és el nostre gran èxit d’aquest any. La torre l’hem fet deu cops.
—Què ha passat avui amb el 4 de 8?
—Els nervis ens han pogut com ens passa sempe a la nostra plaça, Sabadell.
—Ho heu intentat quatre vegades. Què ha passat en el primer intent?
—Se’ns desquadrava per sota. A baix de tot ha de ser una quadrat perfecte, ni un rombe ni un rectangle. En pujar els segons se’ns deformava.
—En el segon intent?
—Una de les agulles ha tingut una petita crisi d’angoixa (somriu), no es veia en cor de seguir i l’he fet desmuntar.
—Per una sola persona?
—És clar. Tothom té el dret de desmuntar un castell. Si qualsevol membre del castell no ho veu clar i ho diu, el castell es desmunta. Un castell és un treball col·lectiu i tots hem d’estar bé.
—El tercer intent?
—També estava molt desquadrat. Les rengles no es miraven de cara. Els segons ho han vist claríssim i m’ho han comunicat.
—Què passa si es tira amunt un castell desquadrat?
—Que aquell desequilibri creix en cada pis, tira més una banda que l’altra i acaba caient.
—I el quart?
—Tenia les mides perfectes i tot anava la mar de bé. Els dosos (nen i nena d’11-12 anys) han pujat molt bé, però quan ja eren a punt de col·locar-se drets no ho han vist clar i jo he dit que tothom avall.
—Podies haver-los forçat a fer el que no volien?
—Sí, però no ho faig mai. Només que un no ho vegi clar, es desmunta.
—Un problema?
—No, això no és cap problema.
—Llavors?
—El que a mi em dol és que quan ja l’estavem desmuntant, els nervis s’hagin apoderat de tot el tronc i el castell hagi fet llenya (caigut). No hem sabut defensar fins el final un castell que ja teníem. I només l’hem perdut per nervis.
—Hi ha uns quants lesionats. Com es troben?
—El Miquel ha hagut d’anar al Taulí, però no té res trencat. Li han posat un collaret.
—La nena dels dosos ja plorava abans. És correcte fer-la pujar en aquest estat?
—La canalla sempre demostra els nervis de moltes maneres. I ella ho exteroritza plorant, però volia pujar. M’ho ha dit. I per això ha pujat.
—La clau està en donar confiança a la canalla?
—Sí.
—Com dónen confiança a la canalla els de Terrassa o els de Vilafranca?
—La confiança és guanya a base de descarregar molts castells, treballar molt i fer moltes proves.
—Tots sentíeu la pressió?
—Sí perquè era la última oportunitat de la temporada de fer-lo.
—Carregaries un castell sabent que no el podràs descarregar?
—Mai. Altres colles ho fan, però nosaltres no. Per, això només hem caigut dos cops en tota la temporada.
—Aquest 4 de 8 hauria suposat més prestigi i més caché pels Saballuts?
—Seriem una colla de 8, és a dir, estariem en una categoria superior. I això vol dir places noves, però no necessàriament més ingressos.
—En dotze anys intentem el primer castell de 8. És una trajectòria correcte?
—Ni correcte ni incorrrecte. Hi ha colles que en dotze anys estan fent castells de 9 i n’hi ha que en molts més anys estan fent castells de 6.
—De què depén?
—Suport d’institucions i ciutat, capacitat organitzativa, local d’assajos, cohesió interna.
—Vosaltres ho teniu tot?
—Sí (riu), ara mateix tot ens va bé. Hem crescut de 200 a 250 socis i tenim tot això que he dit. Sobretot estabilitat i bon rotllo que és el més important.
—Sempre la part psicològica.
—És que és imprescindible. Ésel més important de tot. Si no h ha bon rotllo no hi ha res.
—Com portes tanta responsabilitat?
—Segons la meva dona molt malament. La nit abans i la tarda després de les diades importants es veu que estic insuportable (riu).
Tot està en la ment
COSA DE FAMÍLIA
Ser casteller mai no és cosa d’un. Una colla obliga a treballar, i gaudir, a tota la família: l’avi graller, el pare baixos, la mare vocal a la junta, la tieta de tap, el noi gran a quints i la nena a dosos.
L’un arrossega a l’altre i en el cas de Dani Benítez, que va conèixer a la seva dona i castellera d’Esparraguera, a la colla de l’Autònoma, encara mes.
El seu fill de dos anys, el Diego, ja juga a tocar el tabal i aviat començarà a assajar per anxaneta.
L’un arrossega a l’altre i en el cas de Dani Benítez, que va conèixer a la seva dona i castellera d’Esparraguera, a la colla de l’Autònoma, encara mes.
El seu fill de dos anys, el Diego, ja juga a tocar el tabal i aviat començarà a assajar per anxaneta.