Joaquim Ribalta: volta al món en tren
«El millor paisatge és l’humà»
28-11-2006
Ha fet la volta al món en tren en 40 dies. Amb la seva dona i una altra parella, han creuat tot Europa, Asia i Amèrica en direcció Est, sempre per l’hesmiferi nord i sempre en tren menys quan el mar els obligava a fer-ho en avió.
La paraula que repeteix amb més entusiasme el promotor immobiliari, president de l’Orfeó de Sabadell, pilot esportiu i vicepresident 2n de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, Joaquim Ribalta Puig, 62, que ja havia organitzat deu expedicions a racons de món per observar eclipsis totals de sol, és extraordinari.
—Molt i d’una manera desproporcionada.
—Què vol dir desproporcionada?
—Ha estat una experiència molt més enriquidora del que ens podíem imaginar.
—Què ha aprés?
—He descobert que en els trens pots establir unes relacions humanes extraordinàries. Unes complicitats, intimitats, alegries i tristeses... cap altre mitjà de transport fomenta tanta comunicació.
—Al tren es fan amics?
—La última nit al transiberià, que van ser 54 hores, vam acabar tocant la guitarra amb gent de més de deu nacionalitats diferents. Extraordinari!
—Tots turistes?
—Cap turista.Treballadors que viatgen per feina, viatgers que s’agafen dos anys sabàtics, o cinc madrilenys que escriuen una web.
—I el transmongolià?
—D’Iskurk a Ulan Bathor, gresca constant. Ja haviem perdut la por al tren i a la gent que va en tren.
—El món és un mocador?
—No. El món és el que és, el que em va dir el meu pare que era un boig de la geografia. Ni més gran ni més petit.
—Un paisatge?
—Després de viatjar tant, només hi ha un paisatge que veritablement m’interessi: el paisatge humà. M’interessa molt més aquell home que no pot pujar la bicicleta a l’autobús que qualsevol monument.
—Un paisatge de veritat?
—Potser el Meteo Crater de Flagstaff (Arizona). El va fer un meteorit i és el cràter més gran de la Terra. Té 1.200 metres d’ample per 400 de fondària.
—Una troballa?
—Descobrir que Doppler, el de l’efecte Doppler-Fisseau va nèixer a Salzburg. No ho savia.
—Una emoció?
—Katarinenburg. Trepitjar la sala on van matar el zar i tota la seva família. Vaig patir molt.
—Un problema?
—La bronquitis que ens va encomanar a tres de nosaltres el nostre xòfer de Beijing.
—Una sorpresa?
—La copa de cava al Gran Canyon, una turistada molt simpàtica.
—Un moment de bellesa?
—La Marxa turca de Mozart interpretada amb instruments tradicionals mogols per la simfónica d’Ulan Bator amb uns painíssimos d’un bon gust extraordinari.
—Una ciutat?
—Nova York. N’estic enamorat. Seure al Central Park i veure passar la gent és un espectacle extraordinari
—L’objectiu?
—Veure el trànsit de Mercuri per davant del Sol des de l’observatori Gemini de l’illa Maona Kea (foto).
—Ho vau aconseguir?
—Sí, però com que està a 4.250 metres, primer has de parar una hora a 2.800 metres perquè t’acostumis a l’alçada. Uns astrònoms ens van deixar el seu telescopi.
—Per què direcció Est?
—Només per imitar en Philleas Fogg.
—Ell ho va fer en 80 dies.
—Perquè va fer en vaixell els trams de mar que nosaltres hem fet en avió. Però per terra portavem, si fa no fa, el mateix ritme.
—Ell quan arriba a Londres s’adona que és un dia abans.
—La veritat és que Jules Verne el fa més babau del que havia de ser un geògraf com Fogg. Perdre un dia havia d’estar en els seus càlculs.
—Vostè també ha perdut un dia?
—Per nosaltres cada dia tenia 36 minuts menys de mitjana. I quan vam creuar el fus diari del globus terraqui, és a dir l’avió de Kyoto a Hawai, vam dormir dues nits del mateix dia. Vas ser un dia de 35 hores.
—Quin embolic.
—No. Cap embolic. Un cop a Hawai també vam haver de començar a endarrerir el rellotge cada dia enlloc d’anar-lo avançant com haviem fet fins al·leshores. Vam anar perdent, país a país, les hores que haviem guanyat. Així arribes a casa a l’hora justa.
—Doncs quin estrés.
—Tampoc. En realitat no hem fet ni 14 dies de tren sencers i, encara, d’aquests 14, 13 també els hem dormit al tren amb una tranquilat extraordinària.
—Però fer i desfer la maleta cada dia...
—Jo mai no desfaig maletes. Me l’organitzo per estrats i bosses enrotllades. L’obro cada nit, poso i deixo el que necessito i no trec res mes.
—No us heu quedat amb ganes de veure millor Beijing, Moscou o Xicago?
—No. Vam veure totes aquestes ciutats i moltes altres amb tota la tranquilitat del món.
—Què va fallar?
—Res. Vam cumplir el programa exactament al detall.
Extraordinari Vallès Tour
L´EXCUSA DE MERCURI
Viatger consumat com és, només es va deixar fiblar pel verí del tren aquest gener, a la Índia. Acompanyava la seva filla, la ballarina de danses hindús a Bollywood, Lali Ribalta, i van fer 17 hores en tren.
Es va deixar amarar pel ritme frenètic dels mossos de corda, els crits dels caps d’estació, els venedors de txai (tè) i les mirades dels companys de cabina.
Com que li ballava pel cap veure el trànsit de Mercuri a les Hawai «i em feia pal el viatge», va muntar una volteta en tren per l’altra banda del món.
Es va deixar amarar pel ritme frenètic dels mossos de corda, els crits dels caps d’estació, els venedors de txai (tè) i les mirades dels companys de cabina.
Com que li ballava pel cap veure el trànsit de Mercuri a les Hawai «i em feia pal el viatge», va muntar una volteta en tren per l’altra banda del món.