Toni de la Torre: videojocs
««Les simfòniques ja fan concerts amb música de videojocs»
2-12-2006

L’exposició que es va inaugurar ahir al saló modernista de l’Obra Social Caixa Sabadell és la primera que es fa a l’estat espanyol amb el videojoc com a obra d’art.
L’asessor del comissariat és el periodista especialitzat en videojocs del diari Avui i de revistes com Neo-2, 3xl.net, Toni de la Torre Labarta, 25.

Toni de la Torre: videojocs
—Videjocs gratis a l’honorable Saló Modernista de Caixa Saba-dell?
—Sí! (obre els ulls). Políticament incorrecte, oi?
—S’omplirà de nens!
—Magnífic, (rient). I joves, i gent gran...
—Des de quan és un art Super Mario Bros?
—En el món de l’art ningú s’escandalitza per dir que el videjoc és un art. I a Estats Units i molts països europeus ja s’han fet exposicions com aquesta.
—En temples de cultura tan venerables com aquest Saló?
—És clar. I hi ha orquestres simfòniques que fan concerts amb bandes sonores de videjocs.
—Tan art com la literatura, la pintura o el cinema?
—Igual. Els tres autors que presentem aqui són comparables a John Ford, Orson Welles o Quentin Tarantino.
—En què s’assemblen?
—Tenen un discurs sòlid, creen un univers propi. El cinema té molt de videojoc.
—Ho dius perquè Lara Croft ja és a la gran pantalla?
—No només en el trasvàs de personatges d’un suport a l’altre, sinó pel muntatge, la velocitat. El ritme i acció de les pelis d’ara no tenen res a veure amb les dels anys 90.
—Sempre s’ha dit que la velocitat i el ritme li venen al cinema del món de la publicitat.
—Hi ha de tot. Però de videjoc hi ha molt. I és normal perquè Spielberg, per la seva edat, té les influències cinemotogràfiques, televisives i literàries dels anys 60 quan ell era nen. Però un director jove actual, de petit jugava a videojocs.
—Accepten també que el videojoc és un art les acadèmies, els que escriuen els llibres de text d’història de l’art?
—Aquest és el problema. La gent que escriu llibres i que fa la història tenen més de 45 anys i no saben res de videojocs.
—Escolta nen, que jo en tinc 50 i era el campió dels marcianitos.
—¿Ah si? (fem números sobre la meva data de naixement i l’aparció de Space Invaders) Bé perdona (riu) doncs més de 50.
—I tenia un Spectrum.
—D’acord, d’acord. Sempre hi ha excepcions. Però la popularització del videojoc vé amb la Play Station. Avui dia, l’edat mitja del jugador està en els 30 anys i aviat ja seran aquests els que escriuran la història en els llibres de text.
—I es parlarà del pare de Super Mario, Shigeru Miyamoto, i el de Doom i Quake, John D. Carmack, com ara es parla de Picasso o Almodóvar?
—En alguns àmbits ja es fa. I amb raó perquè són senyors que han fet història. L’univers de Super Mario porta 25 anys.
—Super Mario encara viu?
—I tant. Han mort els comecocos del PacMan, els marcianos i el tetris, però l’univers Super Mario és inacabable. I els nous jocs són cada cop millors.
—Quina és la clau de la seva supervivència?
—Super Mario és molt naïf, gens violent, humor, estètica pop, elements surrealistes...
—El Quake de Carmack és aquest de primer pla pistola en ma?
—Exacte.
—També és art?
—Va inventar el 3-D, el primer joc en que avances per un escenari, laberint o terreny. Abans d’ell tot era pla. És realment adrenalínic, addictiu, molt bo.
—És bó que sigui addictiu?
—Sí. Vol dir que t’atrapa. Com una bona novela o una bona pel·lícula.
—I el tercer és Will Wright, l’autor dels SIM’s.
—Lluny de l’aventura, l’habilitat o l’adrenalina, els SIM’s busquen crear relacions socials inteligents. Has de solucionar problemes a la feina o amb els amics, comprar una casa, arreglar el cotxe...
—Com funciona la variant per internet Second Life?
—És el mateix, però online, és a dir, els altres personatges són jugadors reals.
—Per què Ronaldinho o Etó’o no tenen encara la seva cara amb qualitat fotogràfica al Pro-Evolution, si la tecnologia ja ho permet?
—Encara és cara.
—Quan jugarem amb hologrames?
—Potser mai. Però, per ara, la nova Nintendo Wii, que surt el 8 de desembre, ja reprodueix en pantalla els teus moviments. Podràs jugar a tennis o fer una truita movent el teu braç.
—Pare, pare, tots els nens de la classe tenen el Grand Theft Auto.
—De cap manera! Si el nen té 13 anys, li dius que el Gran Theft Auto és per més grans de 18. Ho diu la caràtula! Oi que no el duries a una pel·lícula gore? Doncs això és igual.
I a callar!
CINE MUT
Des que el 1978 va aparèixer aquella mena de tennis taula en blanc i negre en que una pilota quadrada rebotava lentament d’una banda a l’altra de la pantalla i els jugadores havien de pujar i baixar en vertical una suposada raqueta-ratlla blanca, és a dir el Pong!, només han passat 28 anys.
Per Toni de la Torre la xifra indica que, si ho comparem amb el cinema, tot just estem en el cine mut.
Al videojoc li espera doncs, encara, un futur esplèndid fet de meravelloses sorpreses tecnològiques.