Cara a cara


			Jenny Moix, psicòloga del dolor crònic

	«El dolor és un fenòmen bio-psico-social»
		15-12-2006
		La professora de la Facultat de Psicologia de la UAB, que investiga amb teràpies de grup a la Clínica del Dolor de l’Hospital Taulí, la sabadellenca Jenny Moix Queraltó, 43, acaba de publicar el llibre Cara a cara con tu dolor. Técnicas y Estrategias para reducir el dolor crónico (Ed.Paidós). Ahir esperava la confirmació de TV3 per participar en la Marató contra el dolor crònic.
— —Quí va a la Clínica del Dolor del Taulí? —Els pacients de dolor crònic que han passat per tot tipus d’especialistes i curanders i no han trobat solució. —Què els hi doneu? —A una clínica del dolor normal hi ha anestesistes que mediquen a aquests pacients. —I al Taulí? —Al Taulí, i alguna altra, a més, tenen psicòlegs. —O sia vostè. Però com pot la psicologia curar el dolor? —L’estat d’ànim i el dolor estan molt relacionats. El dolor et deprimeix i la mateixa depressió t’aixafa encara més i agreuja el dolor encara més. És un terrible cercle viciós. —Això no vol dir que la psicologia curi. —Jo he fet estudis al Taulí, i altres col·legues ho han fet a l’estranger, que ho demostren. —M’els explica? —Hem comparat un grup de pacients amb medicaments i un altre amb medicaments més tractament psicològic. —Conclusió? —El segon grup va acabar amb menys por, menys depressió, menys tristesa, menys angoixa i menys presa d’analgèsics que el primer grup. —Té valor científic? —Me l’ha publicat la revista oficial del Colegio Español de Anestesistas. —Vostè ha demostrat que la ment cura el cos? —No ho he descobert jo. En tots els congressos de medicina el dolor ja es defineix oficialment com a fenòmen bio-psico-social. —Llavors per què nomes ens donen pastilles? —Perquè existeix una gran hipocresia. Tothom reconeix que és un fenòmen bio-psico-social, però tothom segueix receptant, només, pastilles. —És més fàcil i més ràpid. —Aquest és un motiu. L’altre és que el mateix pacient demana fàrmacs. Confiem en els medicaments. I si no ens en donen, ens sembla que no ens han mirat prou. —Fàrmaco-dependència? —És el tema dels placebos. Tothom sap que funcionen. —Confiem més en la pastilla que en una psicòloga? —Inconscientment sí. Jo al Taulí m’he de posar bata blanca perquè em facin cas. Perque el primer que em diuen és escolti, que el meu dolor no és psicològic, eh? —Per això el primer capítol del seu llibre es diu «El teu dolor és real». —És clar. Jo els he de fer entendre que crec en el seu dolor, que sé que no se l’inventen i que sé que estan patint de debó. —Només així es deixen tractar? —Llavors els hi dic que el seu estat d’ànim pot incrementar o disminuir el dolor i això ho entenen molt bé. Ells mateixos em posen exemples. —Per exemple? —Aquella pel·lícula que em va agradar tant que ni vaig sentir el dolor mentre la veia, aquell dia que vaig riure tan a gust que ni me’n vaig sentir... —Em puc treure el maldecap amb un pensament? —Si ja saps que és d’estrés, és molt fàcil: no t’estressis (riu). Mira, saps què li vaig dir l’altre dia a una senyora que, a més de patir dolor, està desfeta per un panorama familiar dramàtic? —Què? —Que anés a la perruqueria i comprés un regal al seu fill. —Això la curarà? —Si és capaç de fer-ho, l’alleugerarà moltíssim. Em faria molt feliç que ho fes. Però no sé si podrà. —No m’ha dit si un pensament cura. —Els faquirs fa milenis que controlen el cos amb la seva ment. I a València el Dr. Escudero opera varius sense anestèsia. —Però vostè no treballa el control mental, no? —No. Jo treballo amb la consciència. Recomano, per exemple, buscar temes d’interès. —Les dones suporteu el dolor millor que els homes? —No hi estic gaire d’acord. Crec que és un mite. —Manuela de Madre ha fet molt de bé o molt de mal? —Mmm... El seu llibre em va entusiasmar. És molt bó. —Però...? —Però ara molts marits diuen a les seves dones doncs la Manuela bé que treballa i riu i viatja. —Com ho fa? —Ella sempre diu que es una privilegiada que te diners, pot anar a balnearis, es pot cuidar. —Els diners curen? —Ajuden, però a ella el que la salva és el seu enorme interés per tot. Tot l’entusiasma. Això és el fantàstic. L’eterna joventut
				L’exemple del pare
				«Jo mai no he patit dolor personalment, però viure de prop els dos últims anys del càncer del meu pare em van fer entendre els mecanismes mentals del dolor», diu la psicòloga Jenny Moix. El seu pare havia estat sempre un home entusiasta, vital, mot actiu. En saber que havia de morir va fer com aquell que no ho sap i va seguir convidant amics a sopar, escrivint i vivint a tota marxa. No es va enfonsar.