Alba Payàs, psicoterapeuta del dol
«Encara no sabem morir»
19-12-2006
El Grup de Dol de Sabadell va convidar divendres a l’auditori de l’Obra Social Caixa Sabadell a la psicoterapeuta de Manresa resident a Girona, Alba Payàs Puigarnau, 49, especialitzada en l’atenció als malalts terminals i els seus familiars.
—Hi ha tres postures. Primera: els que no fan Nadal i se’n van a esquiar o a una casa de turisme rural. Ho passen fatal.
—Segona?
—Els que fan el contrari, és a dir, exactament el mateix ritual de cada any com si res no hagués passat. Ningú diu res, però la pressió de la cadira buida és insostenible.
—I tercera?
—El que millor funciona és construr un nou Nadal. Jo recomano una reunió preparatòria entre tots, que no hi falti ningú, una setmana abans. Que tothom parli, un per un, i que entre tots construeixin el nou Nadal i les noves vacances d’estiu i tot el que calgui.
—Què fem malament en la nostra relació amb els malalts que han de morir?
—Tenir por. Fugim, no en parlem perquè tenim por als sentiments i al dolor. Deixem la tele encesa.
—Què?
—Deixem la tele encesa per no haver de parlar amb ell. Un vidu em deia jo ho savia, ella savia que jo ho savia i jo savia que ella savia que jo ho savia, però deixavem la tele encesa i mai no ens vam dir ni una paraula.
—I el nostre error més habitual un cop ha mort?
—El mateix, la por a exterioritzar sentiments. Una llàstima perquè el dol és una oportunitat de creixement.
—Vol dir que perdre a algú té una part positiva?
—Pot tenir-la. És una oportunitat de despertar la consciència. Hi ha persones que han fet un gran creixemnt.
—Com?
—El dol pot conduir al ressentiment, l’amargor i l’autodestrucció, però també al creixement personal i a la transformació de la pròpia identitat.
—Posi’m un exemple.
—Una noia que es va quedar vídua per càncer del seu marit. En quedar-se sola es va fer tantes preguntes que al cap de dos o tres anys ha canviat totalment la seva vida.
—Què fa ara?
—Ha canviat la seva feina avorrida per estudis de psicologia, i els àpats a grans restaurants per col·laboracions amb grups de creixement personal. Ara planteja la seva vida d’una manera més transcendent.
—Vostè ha estudiat amb la famosa doctora americana Elisabeth Kubler-Ross.
—He fet força cursos amb ella tant a Europa com a Estats Units. En total un any i mig.
—La necessitava?
—Havia llegit els seus llibres i m’adonava que a Catalunya, els anys 80, no hi havia cap unitat d’atenció en l’etapa final de la vida.
—No és aquella doctora que defineix les cinc etapes psicològiques prèvies a la mort: negació...?
—Negació, ira, pacte, depressió i acceptació.
—També ha escrit llibres sobre experiències del seus malalts al més enllà.
—També. Va recollir molts testimoniatges del seus malalts sobre el més enllà i es va atrevir a parlar-ne públicament.
—Amb força èxit.
—En els àmbits científics se la va criticar bastant. No està ben vist que un metge parli del més enllà.
—Vostè hi creu?
—Públicament només diré que, a mi, molts malalats m’han explicat històries coincidents que són francament inexplicables des del punt de vista racional.
—Quin tipus d’històries?
—Permeti’m que no m’estengui més.
—Tornem doncs al tema. Ja hem aprés a morir?
—No. A molts hospitals encara no hi ha unitats de cures paliatives. I encara hi ha aferrisament terapèutic.
—Què vol dir «aferrisament terapèutic»?
—L’abús de teràpies curatives. Allargar la vida sense tenir en compte la qualitat d’aquella vida.
—És partidària de l’eutanàsia?
—No, per favor. Espero que no s’hagi entés així. Sóc partidària de crear moltes unitats de palatius, tantes que l’eutanàsia no sigui mai necessària.
—Què fa vostè quan un dels seus malalts li demana l’eutanàsia?
—Quan hi ha un bon suport psicològic i es treballen bé les causes de la seva claudicació, el malalt deixa de demanar eutanàsia.
—Claudicació»?
—Sí, es llençar la tovallola per no sofrir més. Per això el que hem d’evitar és el patiment.
—A alguns països es legal.
—A Oregon ja hi ha estudis i s’ha demostrat que només la demanen per sofriment físic o soledat. Homes sols principalment.
Massa trist
AQUELL SIDA
Després de llicenciar-se en la carrera de Psicoteràpia a Anglaterra i formar-se amb la Dra. Kubler-Ross a Estats Units, torna a Manresa i s’enfronta als estralls de la sida.
«A finals dels 80 hi havia tan poca informació que ni els pares no gosaven tocar el cos del seu fill mort de sida. Alguns seropositius morien al carrer. Era terrible».
Només ella, ben informada, i el seu equip d’Actua, gosaven donar consol i carícies a aquells malalts. Un d’ells, en agraïment, els deixà en herència una casa a Girona que avui acull la fundació de suport al dol.
«A finals dels 80 hi havia tan poca informació que ni els pares no gosaven tocar el cos del seu fill mort de sida. Alguns seropositius morien al carrer. Era terrible».
Només ella, ben informada, i el seu equip d’Actua, gosaven donar consol i carícies a aquells malalts. Un d’ells, en agraïment, els deixà en herència una casa a Girona que avui acull la fundació de suport al dol.