Francesc Such, artista de la plastilina
«Avui en dia si no tens caganer
no ets ningú»
no ets ningú»
22-12-2006
A la última parada de la Fira de Santa Llúcia de Sabadell, just abans de la del pessebre, es venen figures de plastilina i una d’elles és el caganer de l’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos.
Totes són obra de l’escultor de Montgat resident a Navàs, Francesc Such Gomar, 42, ceramista titulat a l’escola d’Arts Aplicades Pau Gargallo de Badalona.
—Quan va passar per la parada ho va mencionar, em van passar una foto i ho vaig fer. Ens ho va demanar ell mateix.
—Com són els polítics, eh?
—Home, avui en dia si no tens caganer no ets ningú (riu).
—Com sortir a la tele.
—Exacte. A la fira d’Espinelves li vaig donar al Montilla el seu caganer i li va encantar.
—Mai no havia vist figures de plastilina a la venda.
—Perquè tenen un problema. La gent les aixafa sense voler. Son tan toves que no aguanten la pressió.
—I vostè ha solucionat aquest problema?
—Penso que és la meva gran aportació. Les venc dins d’urnes de vidre. Això permet tenir-les a les mans sense deformar-les.
—Ningú abans no havia tingut una idea tan senzilla?
—Que jo sàpiga no.
—També sorprén que s’aguantin tan dretes.
—Tenen una bona estructura metàlica per dins. Veus? (Treu l’esquiador de la foto)
—Quí és aquest?
—Això és un encàrrec. M’han passat fotos d’aquest guàrdia urbà, m’han dit que li agrada esquiar, he fet això i ho protegeixo dins d’aquesta caixa de vidre.
—D’on ha tret una caixa de vidre rodona?
—Són dues safates de vidre de laboratori unides pel canto. Però les urnes me les fan especialment amb vidre bufat. (segueix treient peces d’una bossa)
—Ep! Aquest és el Freddy Mercury!
—I no només ell. El Freddy Mercury i (segueix desembolicant) tots els de Queen.
—Sí, sí, però el Mercury l’ha clavat.
—Perquè també vinc del món de la caricatura. Sempre m’ha agradat dibuixar i havia fet retrats a les Rambles. Vols que tregui el vidre per fer la foto?
—Sí, sisplau (va treient figures de la bossa).
—El Fidel Castro, la Marilyn, la ceba de Sabadell, un cuiner, el Nadal, el Tamudo, una mossa d’esquadra caganera...
—I el Bustos?
—Aqui no en porto cap. Hauràs d’anar a la parada del Jordi i la Montse a la Fira de Santa Llúcia.
—Tots fets manualment un per un i sense motllo?
—Tots. Això no es pot fer amb motllo. No n’hi ha cap d’igual. Aquestes emprentes són dels meus dits.
—Quin detall, cada dit de la ma es diferent.
—És la gràcia, el plec de la faldilla, els pètals de la rosa. Tot molt delicat com una obra de joieria que és el que jo volia fer. Fixa’t que cada pupil·la d’ull és una boleta de plastilina.
—No és pintat?
—No. Cada plastilina té el seu color. I els colors intermitjos són barreja de dues o tres plastilines. Com la pintura. Així he fet els cabells de la Marilyn.
—I aquest daurat dels platerets de la bateria?
—Pols de metall. I pels platejats poso pols d’alumini diluïda en esperit de ví.
—Són els únics elements que hi afegeix?
—I el barnís. En vaig provar molts abans no vaig trobar el barnís adequat.
—D’això se’n diu I+D.
—Ser ceramista em dona un bagatge de materials i tècniques que ara aprofito.
—I que no amaga. No té por que li copiïn?
—No tinc cap problema.
—Els artistes no guardeu els vostres secrets?
—Potser els mesquins. Els que anem per la vida de cara, no.
—Eines?
—Utilitzo la mateixa petita espàtula de linòleum de quan era petit, un bisturí de metge per tallar i la punta d’un pinzell pels forats. Res més. En vols veure més?
—Vale.
—(Segueix treient de la bossa) un porc, una granota, un submarinista, una ros...
—Quí compra això?
—Col·leccionistes. Hi ha col·leccionistes de porquets, granotes, tortugues, cargols, elefants...
—...a Sant Quirze, mussols.
—Vaig anar al concurs de Sant Quirze i vaig fer un «peazo» mussol preciós. Però ni em van mencionar.
—Li agradaria fer una Wallace & Gromitt a la catalana?
—Una gent de Tordera m’ha comentat fer animació amb plastilina pel cinema. Potser ho tirem endavant. Però és un món que no conec.
—Sempre Jovi?
—Es la millor marca.
Es nota que li arreglen el preu
LI VE DE PETIT
De gran ha sigut camioner, ceramista, coperativista, firaire i moltes coses més, però la plastilina li ve de petit, molt petit.
«Als 7 anys ja modelava bastant bé. Em feia els soldadets de plastilina i ja vaig descobrir que si els feia ben petits en podia fer més. Potser per això ara faig les escultures petites», diu Francesc Such.
Tenia tan clara la seva vocació que, de jove, va voler estudiar escultura però va haver d’estudiar ceràmica, que no és el mateix però s’assembla.
«Als 7 anys ja modelava bastant bé. Em feia els soldadets de plastilina i ja vaig descobrir que si els feia ben petits en podia fer més. Potser per això ara faig les escultures petites», diu Francesc Such.
Tenia tan clara la seva vocació que, de jove, va voler estudiar escultura però va haver d’estudiar ceràmica, que no és el mateix però s’assembla.