Marta Roman, despatxada de la Sony
«He passat d’un món de cops de colzea un món d’abraçades»
18-1-2008
Ha canviat de feina, ha afluixat el ritme de vida i cobra menys, però és més feliç i està més realitzada.
Un cop superats els sofriments per la greu malaltia de la nena i els embolics laborals, l’enginyera industrial, Marta Roman Sanmartí, 34, agraeix que l’hagin acomiadat sense contemplacions de la Sony.
—Estrès i cops de colze. Les persones són tan ambicioses que no estan be amb elles mateixes.
—Les grans multinacionals no són més humanes amb els seus treballadors?
—Et fan cursets de coach i d’intel·ligència emocional, t’envien a convencions a hotels preciosos, fas paint-ball i esports d’aventura...
—...però?
—Però l’únic objectiu és que treballis més. El senyor que em va acomiadar em repetia «jo només et vull ajudar, Marta, estic amb tu».
—El capitalisme es basa en collar cada cop més i més?
—No. Si no vols ser el primer de la fila no has d’anar d’aquest pal. Guanyaràs menys, però estaràs més tranquil.
—M’explica la seva història?
—Després de vuit anys com a responsable de la Plataforma Logística de Sony, la meva segona filla, la Mar, va néixer amb molts problemes.
—Quins?
—Falta d’oxigen al cervell (anòxia), paràlisi facial, ceguesa d’un ull aixafat pel fòrceps, luxació dels dos malucs, bradicàrdia o ritme decreixent de pulsacions, hipotònica...
—Déu n’hi do.
—Amb el meu marit vam començar un periple molt angoixós per especialistes, però als quatre mesos, quan havia de tornar a la feina, encara no aixecava el cap ni reaccionava.
—Va tornar a la feina?
—No podia perquè a la Mar l’havia d’estimular diàriament, portava ortopèdia a les cames, l’havien d’operar de còrnia i... i jo estava feta pols i amb una depre galopant.
—Va agafar la baixa?
—Sí, però em pressionaven tant per tornar que quan la nena tenia nou mesos vaig voler tornar amb mitja jornada.
—No ho va aconseguir?
—No. Els vaig proposar tres horaris compatibles amb els metges, però cap els agradava.
—No volen mares?
—No. Pots ser mare si no es nota gaire. Com ho vaig ser de la meva primera filla. Però una mare complicada ja era massa per ells.
—Què li feia pensar això?
—Doncs que tot ho feien per mi i només em volien ajudar, però un bon dia vaig signar uns papers que no tenia que haver signat i em vaig trobar al carrer.
—Acomiadament improcedent?
—Vam entrar en tota aquella dinàmica d’advocats, intents de reconciliació, judicis posposats...
—Què demanava?
—Tornar a la feina. Però a mida que anava passant el temps m’anava plantejant si realment jo volia tornar a treballar o no.
—I la resposta era no?
—Sí. Em vaig adonar que mentre el meu marit i jo poguéssim pagar la hipoteca, qualsevol feina serviria. L’important és que jo estigués tranquil·la i prop de les meves filles.
—Va renunciar a lluitar?
—Sí, dos dies abans del judici, li vaig dir al meu advocat que acceptés el comiat i l’atur. No volia barallar-me més. No sabia com, però sabia que ens en sortiríem.
—Una feina nova no es troba així com així¸
—És que va passar una cosa. Entre tots els metges que vam veure, n’hi va haver un de Granada, Mario Vega, expert en teràpia cràneo-sacral, que és el que la va curar i que em va impressionar molt.
—I?
—Que m’he anat ficant en la teràpia cràneo-sacral, he fet cursos a Madrid i Granada, he estudiat molt i m’he tret el títol.
—M’està dient que avui és terapeuta cràneo-sacral?
—Doncs sí senyor (riu). Què et sembla les voltes que dóna la vida?
—On? Com?
—Tinc consulta a la botiga de productes naturals de Castellar, Sol i Lluna, cada dimarts i divendres.
—Què cura?
—Migranyes, maldecaps, afàsies, lesions de teixit, emocions bloquejades, cansament crònic, nens hiperactius... I un dia la setmana, com a voluntària, tracto toxicòmans a Barcelona. Són tan agraïts!
—Sense cops de colze?
—Exacte. He passat d’un món de cops de colze a un món d’abraçades.
—Els homes tenim més difícil fer un canvi així a les nostres vides?
—Sí
—A la llarga una desgràcia a la vida pot ser una sort?
—Absolutament.
—S’han encadenat moltes casualitats positives?
—Res és per casualitat. Jo avui sé que la Mar ha vingut per ajudar-me. Ara les coses van soles.
—Com està avui la Mar?
—Ja te un any i mig i està perfectament. Eixerida, sana, veu perfectament amb els dos ulls...
...i té una mare contenta
SLOW DOWN
Sense saber-ho ni seguir cap teoria, l’experiència de Marta Roman entra de ple en el moviment de moda als Estats Units: Slow Down.
L’Slow Down americà, com la Societat per la Desacceleració del Temps austríaca o el Sloth Club de Tokio, proposen aparcar les presses i disfrutar de cada minut, treballar per viure i no viure per treballar,
Contra la Síndroma de la Felicitat Ajornada, es proposa acabar amb el culte a la velocitat i valorar com un èxit NO ser el primer.
L’Slow Down americà, com la Societat per la Desacceleració del Temps austríaca o el Sloth Club de Tokio, proposen aparcar les presses i disfrutar de cada minut, treballar per viure i no viure per treballar,
Contra la Síndroma de la Felicitat Ajornada, es proposa acabar amb el culte a la velocitat i valorar com un èxit NO ser el primer.