Jaume Cusidó, caçador de llamps
«No m’estic jugant la vida»
FOTO: JOSEP MOTA
23-1-2008
Quan veu un llamp per la finestra, si és de nit. deixa la sopa a taula, agafa la càmera i el paraigües i surt corrents a fotografiar-ne.
L’informàtic sabadellenc, Jaume Cusidó Morral, 40, només fa tres anys que es dedica a la fotografia, però li posa tanta passió que ja ha fet quatre cursos, té web (www.jaumecusidó.com), només viatja per fer fotos, fa exposicions (ara mateix al restaurant Menja’m del carrer Brutau) i, el que encara té més mèrit, aconsegueix vendre fotografies.
—Bastant sovint. Avui mateix (ahir) m’he llevat a les 5’45 i me n’he anat al Montcau per veure sortir el sol.
—I fotografiar-lo?
—Sí és clar. Buscava la boira que havien anunciat i que al final no ha arribat. Però he vist una posta de Lluna plena i una sortida de Sol amb un cel rogent fantàstic.
—Què enganxa tant?
—Aquelles vermellors que he vist aquest matí no tenen preu. Eren... uaaau! Les he enviat a TV3 i tot.
—Però per gaudir-les no cal fotografiar-les.
—Sí, en gaudeixes dos cops.
—Quants cops ha sortit corrents de casa per retratar llamps?
—Unes deu. Els mesos de setembre i octubre cada nit estic pendent del pronòstic meteorològic. Si veig un llamp per la finestra, surto al carrer, veig d’on vénen, ho agafo tot i me’n vaig pitant.
—Què és tot?
—Les botes, el paraigües gran, l’anorac, la càmera, el trípode, tot l’equip, sis gigues en targes...
—On va?
—Sempre ha de ser un lloc alt, però triar-lo no és fàcil. Primer has de veure d’on ve la tempesta. Si ve de Mataró vaig al Parc Catalunya i si ve de Montserrat vaig a la Salut.
—Per agafar sempre llamps i ciutat?
—Exacte. Una bona foto de llamps sempre ha de tenir composició, és a dir, alguna altra cosa: una casa, una ciutat, un camp... Un llamp al cel i prou no te cap gràcia.
—Per què li agraden tant?
—Són immensos, espectaculars. Quan et cau una d’aquells grossos... uaaala!
—A ull nu sí. En foto no sempre.
—Aquí hi ha el secret. Que la càmera vegi més que l’ull.
—La dificultat?
—Moltes. Primer que no se’t cremi l’edifici que has triat. L’altra dia estava fent fotos a El Corte Inglés i em va costar agafar el llamp sense cremar l’edifici, és a dir que es veiés bé el rètol... tot.
—Diafragma?
—Normalment un diafragma 11 va bé. Però depèn dels segons que tinguis obert l’objectiu.
—Per exemple?
—El dia d’El Corte Inglés disparava fotos de tres segons. Però hi ha llocs que deixo obert el diafragma fins a 20 segons.
—Fa clic a cada llamp?
—No. Quan el veus ja és massa tard. Vaig disparant contínuament i quan hi ha un llamp queda impressionat.
—Ja l’ha caçat.
—Exacte. A vegades per fer una foto bona en faig 300 de dolentes.
—Quina història te aquest llamp a la Torre de l’Aigua?
—Aquesta va ser mot fàcil perquè els llamps venien de Barcelona, o sia que t’enfiles a la glorieta del Parc Taulí, plantes el trípode i... uaaala, ni et mulles.
—En aquesta altra foto hi ha almenys cinc llamps diferents.
—Això és Ouagadougou, la capital de Burkina Fasso. Era tan fosc que podia obrir l’objectiu 20 segons cada cop. Això em permetia agafar molts llamps en una sola instantània.
—No li preocupa que es mulli la càmera?
—S’esquitxa una mica. Tinc protectors, però no els poso mai per incòmodes. Prefereixo anar eixugant l’objectiu contínuament.
—I que li caigui un llamp al cap?
—El risc sempre hi és perquè estic a un lloc alt i amb peces metàl·liques. Un cop a un amic fotògraf li va caure un, uaaa!, allà al costat. Però el risc és mínim.
—Val la pena jugar-se la vida per una foto?
—No tinc cap sensació d’estar-me jugant la vida.
—Hi va sol?
—És millor. Així no he de donar explicacions a ningú si canvio de lloc.
—Hi ha fotògrafs especialitzats en llamps?
—A Estats Units hi ha gent per tot. Sobre tot fotògrafs especialitzats en tornados. Els busquen, els persegueixen.
—S’estimaria mes un tornado que una aurora boreal?
—Sí. El tornado té més caràcter, més força, impacta més.
—Per què no hi ha fotos de llamps amb llum de dia?
—Perquè entra tanta llum que crema el paisatge. I si només obres mig segon no agafes el llamp. Es pot fer, però després has de tractar-la molt a l’ordinador.
—Vostè ho fa.
—No tant. Jo només dono vivesa a la foto. És imprescindible.
—També ha guanyat dos cops el Premi de Fotografia Festa Major amb fotos de castells de focs.
—Els castells de foc requereixen una tècnica be diferent. Però són la meva altre dèria. Fins i tot he fet el de la Mercè de Montjuïc, des dalt del Tibidabo.
Uaaala!
PASSIÓ O OBSESSIÓ?
Es mirava malament la gent que feia cursos de fotografia. No entenia com allò els podia agradar.
Però un bon dia va canviar la seva compacta per una reflex, se’n va anar a Venècia i va descobrir les possibilitats d’aquest art.
Des de llavors quasi dedica més hores a la fotografia que a la seva feina, la programació informàtica.
«La meva il·lusió és ser professional algun dia, tot és posar-hi la banya. He de controlar-me per no passar de la passió a l’obsessió», diu.
Però un bon dia va canviar la seva compacta per una reflex, se’n va anar a Venècia i va descobrir les possibilitats d’aquest art.
Des de llavors quasi dedica més hores a la fotografia que a la seva feina, la programació informàtica.
«La meva il·lusió és ser professional algun dia, tot és posar-hi la banya. He de controlar-me per no passar de la passió a l’obsessió», diu.