Elvira Villegas: Orfeó Català a Mèxic
«Mèxic és una explosió
de colors i olors»
de colors i olors»
2-2-2008
Enviada per la Generalitat, la sabadellenca Elvira Villegas Serra, 27, és promotora de serveis a l’Orfeó Català de Mèxic, entitat fundada el 1906, amb 400 socis, que ocupa tot un edifici colonial de tres pisos al centre de Mèxic DF.
—Vaig decidir visitar la meva millor amiga que viu a DF i aquesta ciutat em va remoure alguna cosa per dins.
—Tant que t’hi vas quedar.
—Per una catalana que ve de París, Mèxic té sol, bon clima i una gent que t’acull amb els braços oberts.
—A tothom o només als espanyols?
—Als espanyols o els aprecien molt o els tenen molta mania. Però en general el mexicà rep amb els braços oberts a tots els estrangers.
—Segur que tots?
—Tinc amics eslovacs i francesos i el primer dia ja t’obren les portes de casa i et presenten la família i l’endemà ja et truquen per fer un cafè.
—Com vas trobar feina?
—Gràcies a una beca de la Generalitat.
—L’adaptació és fàcil?
—Mèxic és molt més caòtic que França. Però precisament per això tens més marge d’improvisació i llibertat. Necessitava trencar amb aquell ordre francès tan quadrat.
—Es treballa menys?
—No. Es treballa molt. Però són més tranquils i menys enrevessats.
—Pateixes el masclisme mexicà?
—No perquè sóc estrangera. Però el veig cada dia al carrer. A mi només em tocar patir la part bona del masclisme.
—Te una part bona?
—Vull dir la galanteria, t’obren la porta i et volen pagar el dinar tant si com no.
—L’altre dia van posar línies d’autobús només per dones per evitar tocaments.
—Això al metro ja fa temps que existeix. A les hores puntes hi ha vagons només per dones perquè, si no, els homes et toquen per tot arreu davant la indiferència de la resta de passatgers.
—Cap home es cola?
—No pot. Hi ha un policia a la porta de cada vagó de dones. A mi em recorda aquells trens de l’holocaust que separaven homes i dones.
—Et veuen estrangera?
—Immediatament. Si parlo, pel meu accent. I, si no, et diuen güerita, que vol dir blanca.
—Vius sola?
—Vivim tres noies en un pis. Aquesta amiga meva i una mexicana del Nord del país que estudia a la capital.
—El millor de la ciutat?
—Que és cosmopolita i tens una oferta cultural molt rica. I la varietat dels barris, un bohemi, l’altre popular... cada un amb el seu accent. I els colors!
—Els colors del cel?
—No de les cases. Les pinten de vermell, rosa, groc, verd, violeta. És una explosió de colors i olors.
—Vols dir pudors?
—Vull dir fragàncies ben aromàtiques i també pudors. De fruites, de tortitas... de contaminació.
—Què hem d’aprendre dels mexicans?
—A somriure pel carrer, demostrar-nos afecte i fer-nos petonets pel carrer. Ah! I acceptar els avis a la família.
—Quina és la teva feina a l’Orfeó Català?
—Rejovenir-lo. Això vol dir donar una visió de la Catalunya actual i aportar socis joves.
—No sembla feina fàcil.
—De fet hi ha molts joves mexicans fascinats amb Barcelona. Volen anar-hi algun dia i s’acosten a l’Orfeó per informar-se.
—I aprendre català?
—També. L’Orfeó Català de Mèxic és l’entitat catalana al món que dona més cursos de català. Tenim els tres nivells.
—Però què fas en concret?
—Explico per universitats les ajudes que poden tenir els estudiants mexicans a Catalunya.
—Els avises que aquí es parla un idioma estrany?
—Evidentment! (riu). Aquesta és la meva tasca diària. Però això no els sorprèn gaire perquè a Mèxic es parlen 46 llengües. Ho entenen molt millor que els francesos.
—Veig a www.ocm.cat que teniu coral, esbart dansaire, una biblioteca impressionant... i castellers?
—S’ha intentat. Però per fer castellers cal tanta gent i un local obert tan gran que mai ha reeixit.
—Sou un gueto tancat a la ciutat?
—El bar de la planta baixa sempre és ple de catalans fent la tertúlia, jugant a domino i, sobretot veient en directe el partit del Barça que per cert avui (dijous) jugarà contra el Vila-real a les 3 de la tarda. Potser sí que necessitem obrir-nos més a la ciutat de Mèxic.
—Relacions amb la Casa de España?
—Alguns socis grans, de sentiment molt republicà, es neguen en rodó a aquesta possibilitat. Diuen que ells es van haver d’exiliar per culpa d’Espanya i no en volen saber res.
Algunes coses no s’obliden
—
—
DE PARIS A DF
Després d’estudiar Comunicació audiovisual a la UAB, va viure cinc anys a París.
Els tres primers va treballar de cambrera, venedora de pa, venedora per internet, monitora de càmping...
Durant sis mesos, una beca li va permetre fer un estudi a Luxemburg pel Parlament Europeu. «Allà vaig agafar consciència de la meva identitat europea», diu.
En tornar a París, es col·loca a la Maison de la Catalogne de la Generalitat fins que vola a Mèxic.
Els tres primers va treballar de cambrera, venedora de pa, venedora per internet, monitora de càmping...
Durant sis mesos, una beca li va permetre fer un estudi a Luxemburg pel Parlament Europeu. «Allà vaig agafar consciència de la meva identitat europea», diu.
En tornar a París, es col·loca a la Maison de la Catalogne de la Generalitat fins que vola a Mèxic.