Àlex Masllorens, escriptor
«El Moulin Rouge de París
el va crear un de Terrassa»
el va crear un de Terrassa»
15-2-2008
El periodista barceloní Àlex Masllorens i Escubós, 51, va venir ahir a Drapaires d’Emaús de Sabadell per presentar la seva novel·la El poeta indecente (Ed Deriva).
—Eren molt amics. Es visitaven contínuament a París i Londres. Els agradaven les farres i bevien junts tanta absenta com podien.
—Segons la seva novel·la, El poeta indecente, Toulouse va pintar un quadre de Wilde mentre se’l jutjava a Londres.
—Això ja es de la meva collita tot i que a Oscar Wilde se’l va condemnar realment dos anys a treballs forçats per activitats indecents.
—Per què no diu clarament «per homosexualitat»?
—Perquè en realitat la seva homosexualitat només va ser l’excusa. La veritat és que a el van enviar a la presó perquè les seves obres antivictorianes tenien un èxit espectacular.
—Aquell judici va marcar una trista fita?
—Ja ho crec. La mateixa nit de la sentència molts homosexuals anglesos van fugir del país i als pocs mesos dimitia el primer ministre per homosexual.
—La relació amb Toulouse Lautrec també era gai?
—No. A Toulouse li agradaven molt les dones tot i que per la seva deformitat havia de sovintejar els bordells.
—Ens descobreix a El poeta indecente que el fundador i primer propietari del Moulin Rouge de París era un terrassenc.
—Així és. Crec que a Josep Oller no se li ha fet justícia. Va ser la persona més il·lustre de París a finals del XIX. Té una història fascinant. Si fos americà ja n’haurien fet una pel·lícula.
—I la referència sabadellenca?
—M’he de disculpar perquè només he pogut fer menció a Terrassa. De tota manera no us podeu queixar perquè el llibre el presento abans a Sabadell.
—És un llibre d’aventures?
—I de reflexions sobre l’art, la maldat humana i també el perdó perquè aquest quadre és buscat anys després per un ex-nazi i una víctima del nazisme junts.
—Presumeix de ser de Gràcia. És diferent que ser de Barcelona?
—Molt diferent. El barri de Gràcia és com un poble en el què tots ens coneixem, comprem al mateix mercat, hi ha caliu humà i ens saludem pel carrer.
—Això a Sabadell també passa.
—Igual, però a Barcelona és més difícil de trobar.
—El 2004 va guanyar el premi Pere Quart de Sabadell.
—Amb Sabadell hi tinc molts vincles: amics, una relació sentimental amb Drapaires d’Emaús amb qui ens trobem amb la família un cop l’any i fins i tot vaig ser corresponsal a Barcelona del sabadellenc La Veu de la Ciutat.
—Aquella antiga competència nostra?
—Doncs sí. Vaig participar activament en la gestació d’aquell diari que, la veritat, va ser un projecte un mica fracassat des del primer moment. En tot cas hi havia un gran entusiasme.
—La llista d’ONGs en la que participa és immensa. Es pot viure sense cobrar?
—La veritat és que he estat un any llarg sense treballar. Gràcies a això he pogut escriure aquesta novel·la.
—Ja ha trobat una feina com cal?
—He tingut la sort que la consellera de Justícia, Montserrat Tura, m’ha confiat un assessorament a Relacions Externes.
—Quina mena de feina és això?
—Relacions institucionals, participació en comitès d’altres països, estrangers a les presons...
—Perd Catalunya una veu independent en acceptar vostè un càrrec a la Generalitat?
—De la mateixa manera que havia estat a l’altra costat de la barrera opinant i criticant, no em sembla malament de tant en tant comprometre’s amb l’Administració. Segur que em condiciona, però tampoc és definitiu.
—De fet ja va ser diputat independent pel PSC al Parlament de Catalunya. Com es pot ser independent a les llistes socialistes?
—Es podia. De 50 candidats de la llista Maragall, quinze érem independents. Va ser una bona empenta de la societat civil.
—Alguns consideren que al Parlament de Catalunya només es perd el temps.
—Jo no el vaig perdre. Em sento orgullós de la proposició no de llei que vaig representar per a què tot beneficiari d’una assegurança de vida realment la cobrés.
—Em sona això.
—Molta gent es moria havent pagat una pòlissa de vida, però si els hereus no ho reclamaven ningú no la cobrava. S’ho quedaven les companyies.
—Se’n va sortir?
—Sis anys després les Corts i el Senat espanyols han aprovat la creació d’un registre únic d’assegurances de vida. Ara tothom cobra l’assegurança.
«Els rics no ho poden tot» (2n acte d’Un marit ideal) Òscar Wilde
A TOT ARREU
Va ser director de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, diputat al Parlament de Catalunya del 1999 al 2006, vice-president de Justícia i Pau, membre d’ACNUR a Catalunya i cap de Migració de Càritas Barcelona.
Avui és membre del Consell de Informació de Catalunya, Patró de la Fundació Futur d’inserció laboral de presos, està Inscrit al Registre Internacional de Ciutadans del Món de París i col·labora a COM Ràdio, El País i El Periódico de Catalunya.
Avui és membre del Consell de Informació de Catalunya, Patró de la Fundació Futur d’inserció laboral de presos, està Inscrit al Registre Internacional de Ciutadans del Món de París i col·labora a COM Ràdio, El País i El Periódico de Catalunya.