Ester Gil, «màster en càncer»
«Jo estic agraïda al càncer
28-2-2008
Un col·lectiu de dones malaltes de càncer ha nascut a Sabadell. Es diu El Far (www.somelfar.blogspot.com), desdramatitzen el càncer amb un optimisme a prova de bomba, organitzen activitats, reivindiquen ajudes, llueixen la calba amb orgull, es troben, xerren i s’ho passen pipa.
Una de les ànimes d’El Far és l’ex-administrativa bancària, Ester Gil Masagué, 42, llicenciada en història antiga, «màster en càncer» i amb un pit amputat fa vuit anys, que ja ha passat per quatre quimioteràpies.
—És que ja fa temps que no és paraula tabú. Jo tinc càncer com l’altre té diabetis.
—Per què no li agrada portar perruca després de la quimio?
—És una incomoditat. I quedar-te sens pèl, ni celles ni pestanyes te els seus avantatges.
—Ah si?
—Clar, no t’has de depilar! (riu amb la seva amiga). Mira, jo al principi duia barret o mocador, però un dia de juliol feia tanta calor que vaig dir prou. I vaig anar a buscar el nen al cole sense res al cap.
—I?
—Tothom em mirava, clar. I el meu fill de 8 anys em va dir que no tornés així al cole. Vam tenir una conversa molt seriosa i al final ho va entendre.
—Què es pot fer després d’un bona metàstasi?
—Moltíssimes coses. El càncer és una malaltia crònica, però no mortal. I cada dia ho és menys, de mortal.
—Contenta amb la Medicina?
—Els metges del Taulí són una passada, en saben moltíssim. A Sabadell tenim un hospital potent. Només falla l’aparcament.
—Perdó?
—El parking és caríssim. Demanarem més descompte perquè no tothom ho pot pagar. I si aparques a la Torre de l’Aigua arribes a la quimio mig coixa.
—Marihuana per paliar els efectes de la quimio?
—Això és una decisió molt personal. Però sota consell mèdic, per què no?
—Què més demaneu El Far?
—Que la gent no es giri pel carrer quan veuen una dona calba.
—Mentre n’hi hagi tant poques, serà inevitable.
—No som cap minoria i volem que es vagi normalitzant. Sobretot volem fer saber que la vida no s’acaba quan el metge et diagnostica un càncer.
—Com t’ho has de prendre?
—Jo estic agraïda al càncer.
—Ha dit agraïda?
—Sí, perquè entre altres coses m’ha fet conscient de la mort, que tots, i no només els malalts, la tenim aquí al costat.
—Què és ara per vostè la mort?
—Abans li tenia por i ara no. Ara sé que hi ha una altra cosa i quan descobreixes això, la teva vida fa un canvi en positiu.
—No tots els malalts ho veuen així.
—Molts sí. Jo ara visc la vida intensament. No em permeto perdre ni un sol dia de vida. Només que em toqui el sol ja dono les gràcies.
—Accepteu homes al Far?
—És clar que sí. Però per ara només hem trobat un senyor que ens vulgui explicar el que ell sent.
—Us expliqueu les penes?
—I les alegries. Compartim molt perquè hem descobert que l’experiència de l’una i de l’altra sumen. Totes ens hem sentit igual i no sabem que a l’altra li passa exactament el mateix.
—Què més fa El Far?
—Estem engegant una línia de banyadors per mastectomitzades que no semblin de iaies ni siguin caríssims.
—Això es un problema?
—Com els sostenidors. A Holanda Women’s Secrets té una línia de sostenidors per mastectomia. Aquí no existeix res semblant. O els mocadors.
—Què passa amb els mocadors?
—Han de ser de cotó, que no piquin, que no siguin de seda perquè rellisquen, d’unes mides determinades...
—Ja veig: El Far dona més ajuda social que mèdica.
—Evidentment. La mèdica la tenim tota al Taulí amb uns metges que són una meravella. Però ningú t’ensenya a maquillar-te quan no tens celles. La nostra assessora d’imatge et dóna quatre trucs i ja et trobes més guapa.
—Què més feu?
—Tenim voluntaris que ens donen cursos de ioga, tai-txi, meditació, dansa del ventre (que va molt bé per l’autoestima de la dona), conferències d’infermeres, d’una dietista especialitzada en càncer...
—On tot això?
—Quasi tot al Centre Cívic Sant Oleguer i tot gratuït perquè tenim 40 col·laboradors. Més que sòcies (riu) que per ara només som 25.
—Què més?
—Tenim un servei de càtering de Restaurant Forrellat que ens fa plats per la malalta que un dia no pot ni fer-se el dinar. I un de guarderia per una urgència de nens. Ens truquem i, entre totes, en un moment solucionem el problema.
—Què hi diu l’Associació Contra el Càncer?
—La delegació de Sabadell de l’AECC fa tan bona feina que ja tenim a punt la signatura d’un conveni amb la senyora Monegal. Els seus serveis de psicòleg i assistència social funcionen molt bé.
Màster Cum Laude
COM UNA ROSA
El 15 d’octubre del 2000, aniversari del meu casament i només dos mesos després de tenir el meu fill, em deien que tenia un càncer de pit. Em van fer una mastectomia radical i no m’he fet la reconstrucció. He tingut metàstasis, m’han fet quatre quimios i m’he quedat calba tres vegades».
Malgrat aquest historial, sembla fresca com una rosa, porta una marxa que no se l’acaba i va pel món més contenta que un gínjol. Tot li fa gràcia i encomana alegria amb la mirada.
Malgrat aquest historial, sembla fresca com una rosa, porta una marxa que no se l’acaba i va pel món més contenta que un gínjol. Tot li fa gràcia i encomana alegria amb la mirada.