Roser Caba, néta i filla de carrossers
«El meu avi i el meu pare
ja feien tuning»
ja feien tuning»
6-3-2008
Fins el dia 9 encara es pot veure al Centre Cívic Can Rull la exposició itinerant Carrosseries Caba i el món de l’automoció que ha confeccionat, amb les fotos que ha trobat per casa, la néta i filla dels carrossers sabadellencs Salvador i Pere Caba, un dels més prestigiosos de Catalunya des dels anys 20, la mestra Roser Caba Arnella, 46.
L’11 de març serà al Centre Cívic de la Concòrdia.
—Sí. El client deia vull un cotxe amb aquesta forma, per tantes persones... i el fèiem.
—Com es comença un negoci així?
—El 1918 el meu avi, que era de Sant Llorenç Savall, va muntar a Sabadell un taller per arreglar carros i eines del camp.
—Fins que van aparèixer els cotxes.
—Exacte. Era molt emprenedor i es va passar dels carruatges als automòbils.
—Com sortien de fàbrica?
—Només eren un xassís desputllat: el motor i les quatre rodes. I així es com arribaven a casa. Tot el demés s’havia de fer.
—Cotxes a la carta.
—Sí, sí. Si el client deia jo vull un Ford, el meu pare els hi feia un Ford. Però sempre amb el toc personal.
—Pura artesania?
—Totalment. A les bones èpoques al taller del meu pare treballaven 50 professionals de tots els oficis: fusters, electricistes, manyans, vidriers, tapissers, planxistes, pintors...
—Ha dit fusters?
—Sí perquè les primeres carrosseries es feien amb fusta de feixa revestida de xapa.
—I en Pere Caba controlant.
—El meu pare no solament era l’amo. També era mestre i company i gaudia del do de l’empatia, la comunicació i la generositat.
—Artesà i artista?
—També. Veus aquest cérvol a la furgoneta Anís del Ciervo? Doncs també el va fer ell.
—Ja veig que tot ho feia ell.
—Mira (mostra uns dibuixos del seu pare dissenyant en unes taules gegants). Això eren les golfes del taller. En aquesta taula dibuixava i retallava, en cartró, els patrons de carrosseries de camions... a escala natural!
—Diuen que era un taller reconegut a tot Catalunya.
—Almenys aquí venien clients de Barcelona, Terrassa i Manresa.
—Com veia la nena Roser tot aquell món?
—Jo sobretot recordo la secció de pintura. Com que sóc de les petites de casa, vaig viure l’època de caixes de camió.
—I al seu pare?
—Era molt treballador i sempre arribava molt tard a casa. Però quan podia, ens portava a esquiar o al circ o a caminar per La Mola. També li agradava escoltar sarsuela i anar al cine amb la meva mare. Era molt social i apreciat a tot arreu.
—Veig que també li agradava fer fotos de les seves obres.
—Home, és que per fer un camió s’hi podien estar tot un any. Mira, aquí tenim tots els camions de les fàbriques de Sabadell.
—La indústria carrossera casava bé amb el tèxtil?
—Molt bé. Ja ho veus aquí, els camions de Comadran, Estruch, Grau, Julià, Casanovas, Tintoreria Castelló, Gorina, PPZ...
—I aquest autobús amb seients al sostre?
—És un òmnibus Guildford de la companyia Sagalés de Caldes de Montbui de l’any 1933.
—La Vallessana vaja.
—Sí, però amb llantes massisses. I si demanaven bancs de passatgers al sostre, doncs el meu avi els hi posava. Fa gràcia, eh?
—Aquest autocars espatarrants ja son del seu pare?
—Sí, ja és una altra època. El meu pare era molt d’ornaments, detalls, cromats, parafangs espectaculars...
—Com el tuning d’ara?
—Exacte, (riu), ell ja era un tunero. Sempre estava agafant idees de tot arreu. La diferència amb el tuning és que avui transformar un cotxe és un caprici i abans era una necessitat.
—Com va afectar la guerra als tallers Caba?
—Havien de reconstruir cotxes amb peces d’altres cotxes. Fins que van venir els de la FAI.
—Es van quedar el taller?
—S’ho van quedar tot. Però el dia que van venir, el meu avi que tenia molt caràcter es va enfadar i, segons diuen, en va agafar un pel coll i el posava a la serra (riu).
—Això és una ambulància?
—La primera de Sabadell. Però fixa’t en el llit. Té capçal i peus de fusta, matalàs, llençols... és genial.
—I aquest Seat 600 (foto)?
—El meu pare el va fer descapotable i s’ha convertit en l’emblema de la família. El meu germà hi corria rallies. Porta l’escut del Sabadell de futbol, el de l’Escuderia Sabadell i dos retrovisors de luxe. I el Ford del costat que és del 1929, també el conservem.
—Què és avui Carrosseries Caba?
—Un taller d’automòbil en general, sobretot de xapa, al carrer Montllor i Pujal.
Una institució
CARRER, PLAÇA O MONÒLIT
En la mateixa exposició es recullen signatures perquè l’Ajuntament doni el nom de Pere Caba a un carrer, plaça o monòlit de la Creu Alta.
«No es idea de la família sinó que ens ho va proposar un dels treballadors del meu pare, Antonio Ortiz», explica la cinquena dels sis fills Caba.
Sembla que l’Ajuntament ho veu amb bons ulls i ella ja pensa que «l’ideal seria una de les noves placetes del darrera l’Hotel Urpí».
«No es idea de la família sinó que ens ho va proposar un dels treballadors del meu pare, Antonio Ortiz», explica la cinquena dels sis fills Caba.
Sembla que l’Ajuntament ho veu amb bons ulls i ella ja pensa que «l’ideal seria una de les noves placetes del darrera l’Hotel Urpí».