Daniel Gabarró: Homes per la igualtat
«La nova masculinitat
és una revolució pendent»
és una revolució pendent»
8-3-2008
.
En els actes del Dia de la Dona ha vingut un home. El coordinador de l’Associació d’Homes per la Igualtat de Gènere, AHIG, autor del llibre Reconstruir la identitat masculina: una necessitat política, mestre de primària i professor de Magisteri a la Universitat Ramon Llull, el barceloní Daniel Gabarró Berbegal, 43, (www.danielgabarro.cat) va ser dijous al Casal Pere Quart amb l’escriptora i feminista, Gemma Lienas.
—No lluitem en contra, sinó a favor. A favor de la diversitat, del diàleg home-dona, de que el masclisme no faci patir homes ni dones i d’una societat diferent i lliure.
—Ha dit que el masclisme fa patir als homes?
—Molt més del que ens imaginem.
—M’ho explica?
—El 92% de presos són homes, el 75% dels addictes a drogues dures són homes, el 75% de morts en accident de cotxe o moto són homes, el 85% del adolescents en aules separades per conducta són nois...
—I tot això és culpa del masclisme?
—Absolutament. La identitat masculina tradicional exigeix als nois ser forts i valents i demostrar la seva masculinitat amb violència. I això te uns costos.
—També els adolescents?
—Sí perquè els han dit que l’edat adulta es demostra amb comportaments incívics i violents.
—No sempre.
—Quan hi una moto a les 3 de la matinada fent soroll sempre és un noi. Mai una noia. Són models de masculinitat a canviar.
—Com?
—Entrant a casa.
—Què?
—Mira, està molt clar que les dones han d’ocupar l’espai públic. Però pretendre que això ens portarà a la igualtat és una fal·làcia.
—Per què?
—Perquè als homes ens toca ocupar l’espai privat que elles deixen lliure, l’espai de la cura.
—«L’espai de la cura»?
—La cura dels fills, dels pares, la tendresa, la proximitat. Els homes ja no hem de basar la nostra identitat en l’espai públic.
—El problema és que algunes dones no ens deixen tenir el nen en braços. Temen perdre poder?
—A aquesta dona cal dir-li: «no es tracta de que sigui la teva obligació o no, és que és la meva responsabilitat com a pare».
—Hi ha dones masclistes?
—Sí, el masclisme ens afecta a tots,, independentment dels genitals que tinguem.
—Allò de rentar plats i planxar?
—Què hi ha més bonic que quedar-se a casa quan la teva filla te paperes i poder-li agafar la mà? Això crea un vincle que només pots crear ara. Quan tingui 20 anys ja serà massa tard.
—Vostè és homosexual?
—Sí.
—I ha de ser precisament un homosexual qui reivindiqui la masculinitat del segle XXI?
—Un moment. Vull que quedi ben clara una cosa: A l’entitat AHIG Catalunya sóc l’únic gai. I dels set membres de la junta cap més és homosexual. Aquesta no és una entitat d’homosexuals. Jo sóc l’excepció.
—Una excepció que fa de president. Està en aquesta lluita per motius personals?
—No. És un tema social. Jo sóc una persona molt política. M’interessa molt la societat i jo sé que no arribarem a la igualtat mentre la nostra imatge de masculinitat continuï sent Rambo o l’home Marlboro.
—També ho és Beckham.
—Tampoc em sembla un bon model.
—Posi-me’n un de bo.
—Christian X. Quan els nazis van entrar a Dinamarca ell, que era el rei, va sortir al carrer amb l’estrella de David al pit.
—Ja veig: valentia sense violència, no?
—Exactament. Gandhi, Nelson Mandela, Desmond Tutu, aquesta es la nova masculinitat. La valentia es un gran valor, però per ser valent no cal fer la guerra.
—Esteu d’acord en tot amb el moviment feminista?
—Impossible perquè moviments feministes n’hi ha molts i no estan d’acord ni entre ells. Però som pro-feministes.
—Passa vergonya masculina cada cop que un home mata a la seva parella?
—No. M’entren ganes de sortir al carrer i cridar «No vull ser còmplice!». Però no m’avergonyeixo de ser home perquè jo sóc home de veritat.
—Què és un home de veritat?
—El que sap situar la no violència per sobre de la violència. La violència només el recurs dels que han fracassat.
—I si ens abandonen i ens sentim frustrats...
—Doncs plora. Però del dolor i la ràbia no s’ha de passar a trencar els netejaparabrises de tots els cotxes aparcats. Una cosa no ha de portar a l’altre. Això és un mecanisme après completament fals.
Elles no ho farien
APRENDRE A SER HOME
Si els homes som capaços d’oblidar la violència, alliberar espai públic i guanyar espai privat, els primers que hi guanyar som nosaltres mateixos», diu Daniel Gabarró.
Per ell una identitat masculina basada exclusivament en l’espai públic es monòtona, plana, unidimensional, avorrida.
«Combinar els dos espais, en canvi, ens donarà volum i una vida tridimensional. Es la nostra revolució interior pendent perquè no es neix home, se n’aprèn a ser», diu parafrasejant Simone de Beauvoir.
Per ell una identitat masculina basada exclusivament en l’espai públic es monòtona, plana, unidimensional, avorrida.
«Combinar els dos espais, en canvi, ens donarà volum i una vida tridimensional. Es la nostra revolució interior pendent perquè no es neix home, se n’aprèn a ser», diu parafrasejant Simone de Beauvoir.