Josep Cusidó: expo Casaldàliga
«El primer gran amor de Casaldàliga va
ser Sabadell»
ser Sabadell»
12-3-2008
Aquest vespre, a les 8, s’inaugura al Casal Pere Quart, l’exposició Pere Casaldàliga, una veu compromesa, que porten a Sabadell, després d’un any d’itinerar per Catalunya, l’Acadèmia Catòlica i Mans Unides.
Una de les persones que millor va conèixer al bisbe de la Teoria de l’Alliberament a Sao Felix (Brasil), en els anys en què va viure a Sabadell (1952-1958), és el dissenyador de teixits, escriptor i pintor, Josep Cusidó Muñoz, 73.
—De tot. No parava mai quiet. Donava classes als claretians, portava grups de joves, de treballadors, confessava conversos...
—Ha dit conversos?
—Gent que no hi creia, però que després d’anar a un dels seus cursos de cristiandat Colores, sempre necessitaven confessar-se amb ell, fins i tot de matinada.
—Què hi feia a Can Puiggener i Torre-romeu?
—Visitava la gent més necessitada. Els tramitava habitatge, escolaritat, atenció mèdica o simplement els aconseguia diners. I va muntar una escola nocturna de promoció professional.
—I a la històrica EAJ20 Radio Sabadell?
—Feia programes. Ell mateix escrivia el guió i parlava per antena.
—Un home hiperactiu?
—Joan Pau II va dir d’ell que és un home «singular». Miri, en aquest llibre El sueño de Galilea, en Manuel Tortajada li diu «vostè amb tanta activitat no durarà massa». I ell contesta «però hauré viscut el doble».
—Quina relació tenia vostè amb ell?
—Era el meu director espiritual, però no dels que et diuen el que has de fer, sinó dels que t’ensenyen a descobrir-ho.
—De què parlàveu?
—Jo tenia amics que portaven mala vida i el consultava. També em va preparar pel matrimoni. Sempre em deia que si volia ser feliç, no fos tan perfeccionista.
—Quina ha estat la seva contribució a l’exposició?
—He cedit els nou números de la revista Eufòria que escrivíem una colla de joves amb Casaldàliga. Una espiritualitat molt humana
—Tan humana que us ficàveu en política.
—Hi ha havia textos de cinema, teatre, religiosos i, sí, alguna petita crítica política que ens van censurar.
—Què dèieu?
—Parlàvem de llibertat de reunió i d’expressió. A partir d’aquell dia ens obligaven a passar censura. Però no ho vam acceptar i la revista ja no va sortir més.
—Què n’ha quedat?
—A mi em va encomanar el seu estil literari. Allò d’anar directament al gra amb frases curtes i contundents.
—Quina impressió li causava?
—Era molt carismàtic. Era un home senzill, fàcil d’entendre, molt espiritual, generós al màxim... A Sabadell hi va haver un abans i un després de Casaldàliga.
—Què vol dir?
—Mira aquest altre llibre: «Tot depèn del Déu en què creiem. Déu poder o Déu compassió. Ser servit o servir».
—Això el va marcar?
—Totalment. Jo tenia el Déu infern, el del pecat i la por. Ell em va fer conèixer el Déu amic.
—Un bon canvi.
—Però el Déu amic no te’l fas de cop i volta. Jo el vaig anar madurant molt de temps. I encara avui som tota una colla d’amics de Casaldàliga que ens trobem cada dimecres al Centre Borja de Sant Cugat per parlar de teologia.
—Doncs sí que dura aquella inèrcia.
—Ens va treure complexos. Ens va obrir nous horitzons espirituals i socials. No ens volia tancats a la sagristia com els altres joves cristians. Ell ens feia sortir al carrer.
—I de Sabadell al Brasil de bisbe.
—Sí i amb molt de perill perquè s’enfrontava als terratinents. Uns matons van assassinar un company seu pensant que era ell.
—Amb el Vaticà tampoc no s’hi va entendre mai?
—Mai perquè ell defensava els més pobres i això la jerarquia eclesiàstica ho interpretava com un apropament al comunisme.
—No ho era?
—No. Acostar-se als pobres és el que diu l’evangeli. Ho va haver d’explicar durant vuit dies a tot de cardenals de Roma, Ratzinger inclòs.
—El 1992 es va proposar per Premi Nobel de la Pau.
—Al final va ser Rigoberta Menchú i ell va estar molt content perquè defensava la mateixa causa.
—Manteniu avui algun contacte amb ell?
—Els que estem subscrits al seu butlletí, rebem cada mes una carta seva per e-mail. I ara fa un any quan va morir la meva filla, jo vaig rebre aquesta carta personal seva.
—Que diu?
—«La nostra Elisabeth ja és a la llum plena i ens farà de guia... continueu servint al proisme en el cada dia».
La nova religió del segle XXI
INTEGRAT A SABADELL
Actiu com és, Cusidó està absolutament integrat en el teixit social de Sabadell. A més de ser soci d’Òmnim Cultural, la Lliga dels Drets dels Pobles i Eco-Concern, viu encara més entregat a dues entitats.
Des de la comissió de mostraris de les A. P. Narcís Giralt treballa pel futur Museu Tèxtil de Sabadell.
I com a pare d’una deficient que va morir l’any passat, encara forma part de la junta de l’Associació Pro-disminuïts Psíquics i està escrivint el llibre de l’entitat.
Des de la comissió de mostraris de les A. P. Narcís Giralt treballa pel futur Museu Tèxtil de Sabadell.
I com a pare d’una deficient que va morir l’any passat, encara forma part de la junta de l’Associació Pro-disminuïts Psíquics i està escrivint el llibre de l’entitat.