Judith Lidon, ex-venedora d’aspiradores
«Mai m’havia sentit tan maltractada»
26-3-2008
La empresa Dirtaway, amb seu a Rubí, distribuidora d’aspiradores Tristar (les antigues Kirby), funciona tant a l’americana que molts dels seus treballadors en fugen esperitats acusant-la de frau amb estructura piramidal.
Una d’elles, la veïna dels Merinals, Judith Lidón Román, 29, va aguantar sis mesos fins que la van convidar a marxar perquè feia pudor. Diu que «allò és una secta».
—Cada matí al Morning Meeting de les 9’00 h. ens trobàvem tots, executius i comecials, i cantàvem una cançoneta i ballavem tots juntets.
—Com un club de vacaces?
—Igual. Haviem d’aixecar les mans així i cantar nosequè en anglès.
—Pots negar-te?
—No! Et multen. Només per arribar una mica tard ja et multen amb 100 euros.
—Què més té de secta?
—Et deixen marxar, això sí. Però dien-te que que ets un fracassat.
—La cultura americana del winner i el looser.
—Sí i a mi allò em va afectar molt perquè m’ho vaig creure. Durant un mes pensava realment que havia fracassat en la gran missió de la meva vida. És una menjada de coco constant.
—Com va arribar a Dirtaway?
—Per un anunci al Diari de Sabadell, mira (ensenya fotocòpia): «Seleccionamos personal, 18-40 años, buena presencia, ingresos mensuales 1.000/1.600 euros» i el telèfon 93-588...
—Aquí diu «vehículo propio».
—I jo no en tinc, però és que al principi no anava per comercial, sinó per teleoperadora. Però igualment vaig acabar a la «van»
—Què és la «van»?
—Una furgoneta. Et fiquen amb vuit venedors més et porten a la Zona Franca i au, espavileu-vos.
—Què vol dir espavileu-vos?
—Et diuen comença pel pis de dalt d’aquest bloc i ves baixant sense deixar-te ni una porta. De 10 del matí a 1 de la matinada.
—Com reaccionava la gent?
—Tu diràs. Quan et veuen amb una aspiradora a la mà, et tanquen la porta als nassos.
—Ningú us rebia?
—Alguns sí i llavors els feies una demostració i a les dues hores, venia el meu cap per tancar l’operació. Com que és molt insistent, pressiona a lo bèstia i les posa en una situació tan violenta que s’ho queden per compromís.
—On és el frau?
—Primer en que la màquina no val 2.300 euros. El seu cost de fabricació és de 300 euros i qualsevol del mercat val menys de 100.
—Segon.
—No respecten la carència, és a dir el temps d’espera fins que tu acabis de pagar un altre crèdit. A la meva germana li van començar a cobrar immediatament i com que ara no pot pagar-la l’han posat al RAI.
—Tercer.
—Ens obliguen a espantar a les senyores ensenyant aquestes fotos d’uns àcars que semblen monstres (ensenya una ampliació d’una bèstia fastigosa amb potes peludes). Els hi vens a dir que si no compra l’aspiradora, morirà menjada pels àcars.
—Però els àcars existeixen.
—Sí, sí, tots en tenim. Un llit normal acull 2 mil·lions d’àcars l’any. I quan els treus i els cremes fan pudor de pollastre cremat. Jo ho demostrava.
—Però sentia remordiments?
—Molts perquè juguen amb la por de la gent. Has de dir que se’t fiquen pel nas i les orelles i que si no els treus de casa ets una bruta.Cada màquina que venia em sabia greu. A algunes dones després de dues hores ja els hi deia mira tu, no te la quedis, a mi ja em paguen una mica per demostració o sia que...
—I l’estructura piramidal?
—Diuen que pujaràs molt, però no puges mai. Però encara que arribis a Gold Distributor, si no vens 200 màquines, et retiren el servei. I a molts els fan fora igualment per saber massa.
—Saber massa! Això ja sembla una pel·lícula d’espies.
—Saben coses com, per exemple, que als viatges d’incentius a Las Vegas sempre hi van els «jefes».
—Vostè va vendre aspiradores?
—Algunes sí. Però quan em van fer visitar gent gran no financiable i emigrants sense recursos... ja em vaig cansar de picar portes.
—Per què?
—Perquè ja no en venia ni una. Un dia em crida el cap i em diu que no faré més demostracions perquè una persona s’havia queixat de que jo feia pudor.
—Què va respondre?
—Que em dutxo cada dia, però que si en ple agost et passes el dia caminant... doncs com tothom, no? Total que em passen a carding.
—A què?
—Carding és sortir al carrer i si els hi portes 150 adreces al dia et paguen 1.200 euros al mes. Li vaig dir que allò era impossible, que m’havia ofès com a persona i que exigir-me allò era com fer-me fora.
—Se’n va anar?
—Sí.
—Els va denunciar?
—No puc. Quan la meva advocada va veure el contracte d’autònom i només de formació, va dir que allò era paper mullat i que no els podria denunciar. No m’havien pagat ni la Seguretat Social.
—A vostè o a ningú?
—A ningú. Als altres treballadors els vaig avisar jo i a un d’ells, Hisenda ja li estava embargant pis i cotxe. A darrere meu van marxar sis en tres dies.
—Només es queixa vostè?
—Que va! Tu posa al Google «Kirby opiniones» i veuràs que tothom diu que allò és una secta i una estafa. Tan compradors com venedors.
... y se baila así.
UN RESPECTE
J udith Lidón havia treballat de caixera a una benzinera, de monitora a una guarderia, de cambrera a un restaurant i de comercial a molts llocs.
«Però mai m’haven faltat al respecte com aquí: la gorda, la bocazas, la que fa pudor... A Dirtaway m’he sentit més maltractada que enlloc», diu Judith Lidón.
«Però mai m’haven faltat al respecte com aquí: la gorda, la bocazas, la que fa pudor... A Dirtaway m’he sentit més maltractada que enlloc», diu Judith Lidón.