Miquel Dalmases, col·leccionista de fustes
«M’agrada abraçar els arbres»
28-3-2008
El fuster del carrer Sallarès i Marra, Miquel Dalmases Riba, 61, serà guardonat demà pel Gremi de la Fusta de Sabadell i Comarca, en la festa del seu patró, Sant Josep, per la seva trajectòria professional i per l’amor a la fusta i els arbres que demostra en la seva col·lecció.
Amb 600 mostres, mida 13 x 8, de 600 arbres de tot el món, exposades al passadís de casa, la seva col·lecció de fustes és, probablement, la més important de Catalunya.
—No. La més important del món és a la Universitat de Utah i té 40.000 fustes.
—Ni d’Espanya?
—Tampoc. Un valencià en té 3.000. Era marí mercant i ara utilitza els seus contactes per rebre fustes de tot el món.
—I vostè com les troba?
—Jo vaig començar als 18 anys col·leccionant les fustes comercials que treballàvem a casa: roure, freixe, melis i les tropicals ambero, sapeli, iroko...
—Quantes de les 600 procedeixen del seu taller?
—Només unes 40.
—Això és molt poc. I la resta?
—Des de fa quatre anys sóc soci d’una associació americana de col·leccionistes, veu? (treu el carnet plastificat de la cartera): International Wood Collectors Society. Sóc el soci 8.438.
—M’està dient que li envien fustes dels Estats Units?
—Sí, en tenen més de 2.000 i els pots demanar qualsevol fusta del món.
—Quantes n’ha comprat?
—Jo els he encarregat quatre trameses de 25 fustes cada una. Total, unes 100.
—Gaire cares?
—No gaire. Màxim 10 dòlars.
—40 més 100, 140. D’on surten les 460 que falten?
—De tot arreu. Si fan obres a una carretera, paro el cotxe i agafo un tros de cartell. Un camió que tira un arbre a terra. A l’Aragó, demano als cunyats un tros d’arbre fruiter quan el poden. D’una en una, amb paciència i durant 40 anys.
—La clau és la constància?
—És clar. L’«ébano», que és molt escàs, me’l va regalar un fuster amic de Sabadell. Mira que és maca tan negra. L’havia desitjat tant.
—Quan arribaria a pagar?
—Pel Palo Violeta vaig pagar 10.000 pessetes de fa 20 anys. Ho vaig veure en una propaganda de València i me la vaig fer enviar junt amb el sàndal.
—El sàndal no es allò que es crema i fa olor?
—Sí, però també és un arbre. Hi ha moltes coses que són arbre i la gent no ho sap.
—Com ara?
—El bàlsam, el pebrer o el ginjoler que fa les olives gínjol.
—Més trucs de recerca?
—Buscar a l’època de la poda. Els de Sabadell ja els tinc tots menys un parell que no he ensopegat mai el moment de la poda.
—Quins?
—La tipuana i aquell que fa una flor groga que deixa tot el terra brut. N’hi havia un a la Pl. Sant Roc, però es va gelar. En tinc ullats uns altres al carrer Escola Pia, però els he d’enganxar en poda.
—Pensava que els fusters no coneixíeu els arbres.
—A mi m’agraden molt. Miri (em fa passar al seu despatx) tot això son llibres d’arbres. Els trobo bonics jo els arbres. Tots m’agraden.
—Aquesta sequoia és americana?
—Espanyola. A Puigcerdà en tenim de molt maques. I a Viella.
—Hububolia, Bellamauqui, Pi Australià, Choricia, Pernabuco, Ramon Rojo, Palisandro de la Índia, Jabonero de la Xina, Essessan, quins noms tan exòtics.
—Miri, jo no he sortit quasi mai d’Espanya, però des d’aquest passadís viatjo per tot el món. Miri aquesta mexicana que maca que és?
—Per què? Què fa una fusta maca?
—Les vetes, el color negre o grana, el pes... La Granadilla de Tasmania o el Palo Verde són tan pesades que ni suren a l’aigua.
—Agafa el cotxe per veure un arbre determinat?
—Molt sovint. Sempre que tinc temps me’n vaig a un bosc a mirar arbres. En cada una d’aquestes mostres, jo hi veig és l’arbre. I els boscos els llegeixo.
—Com es pot llegir un bosc?
—Mira un eucalipto, aquí un llorer, allà un pi pinyer.
—Els toca?
—Sempre. Necessito tocar-los i abraçar-los. Sobretot els grans. Si no em puc agafar les mans pel darrere, millor. I quan toco un arbre que no havia tocat mai... uiii, com m’agrada
—Li transmeten emocions?
—Moltes. El roure em transmet poder. El lladoner t’imposa. Menys el pi, tots em diuen alguna cosa.
—Els olora?
—Les fulles sempre. Al taller em diuen que estic boig perquè també oloro la fusta. Miri aquesta (la rasca amb les ungles) ensumi, ensumi. La olor del cedre m’encanta, és fantàstica.
—Aconseguir les fustes per correu te menys gràcia?
—Cap gràcia (riu). La gràcia és entrar a una torre en runes, quan feien la Ronda de Dalt de Barcelona, i trobar un pebrer.
—Quina bogeria faria per una fusta?
—Cap. Això tampoc.
Toquem fusta
NASCUT A LA FUSTA
Està plenament convençut de que si ell estima la fusta, els arbres i la fusteria, potser més que altres fusters, és perquè de petit, al taller del seu pare, ell ja jugava amb retalls de fusta.
«Jo he nascut a la fusta. A casa tenia els mateixos joguets que els demés nens, però quan m’ho passava bé de veritat era al taller del meu pare, jugant amb els retalls de fusta que trobava pel terra i que per mi eren barcos, cotxes o avions», diu.
«Jo he nascut a la fusta. A casa tenia els mateixos joguets que els demés nens, però quan m’ho passava bé de veritat era al taller del meu pare, jugant amb els retalls de fusta que trobava pel terra i que per mi eren barcos, cotxes o avions», diu.