Tomàs Manyosa, Medalla Mèrit Cultural
«Som puristes»
2-4-2008
El director d’oficina de Banc Sabadell, Tomàs Manyosa Ribatallada, 59, ballarí, músic, coreògraf, investigador folklorista i fundador de l’Esbart Sabadell Dansaire, va rebre ahir la Medalla al Mèrit Cultural que atorga l’Ajuntament.
—Una satisfaccio grandiosa.
—Aquest vespre (ahir) recollirà la Medalla. Ja es pot retirar?
—No. Jo interpreto aquesta medalla com el senyal que ha arribat el temps de recolzar als que pugen darrere meu.
—Però vostè anava per ballarí clàssic. O no?
—Sí, però perquè als 7 anys ja ballava dansa tradicional catalana a Educación y Descanso del carrer Manresa.
—Vol dir Passeig Manresa?
—No perquè llavors encara era un carreró estret on hi havia la seu de la Agrupación de Danzas, l’Orfeó de Sabadell i altres entitats.
—O sia que l’any 1966 el franquisme permetia el folklore català.
—Què vols? Era la única manera de fer coses dins el règim i nosaltres ens hi agafàvem. El 1977 ja vam fundar l’Esbart actual.
—Ereu 20 dansaires i avui en sou un centenar.
—I fem unes 30 actuacions l’any. Ens ho passem bé, hi ha molt bon rotllo.
—Aquesta és la clau dels 30 anys?
—Sí. Si en lloc de ballar, cantessim, també vindrien. L’important és que ens ho passem molt bé.
—L’entitat té un futur compromés?
—Gens compromés.
—Quan us veig a plaça trobo a faltar nois.
—Sí. Només un terç dels nostres ballarins son nois i dos terços noies.
—Videojocs i discoteques en tenen la culpa?
—No, sempre ha estat així. De petit ja erem moltes nenes i jo sol.
—Complexe de Billy Elliot?
—Més que res, el futbol. És un tema cultural.
—Quina importància té l’Esbart Sabadell Dansaire entre tots els de Catalunya?
—És un dels poquíssims -amb una mà ens sobren dits-, que interpreta dansa tradicional igual que es ballava fa cent anys. No hem tret ni posat res.
—Fidelitat?
—Absoluta. Som uns puristes que no agefim res de la nostra collita. Molts esbarts afegeixen aquí una dobla volta, allà un parell de passos... nosaltres no.
—Potser la dobla volta ho fa més atractiu i aporta més públic.
—Segurament, però si no balles allò que has recollit de la tradició, sinó una cosa inventada, almenys canvia-li el nom.
—Ho troba ilegítim?
—Oi que una partitura de Mozart no la retoquem? Doncs això tampoc.
—Qui sap si quan vostè falti, l’Esbart Sabadell derivarà cap a aquesta espectacularitat popular, però poc fidel?
—Segur que no perquè els director de cada secció pensen com jo i són igual de fidels a l’exactitud de la tradició.
—Però vostè és coreògraf.
—Només de balls nous, com el Ball de la Bola que es balla per Festa Major o alguna cosa per grups de teatre com La Faràndula, Sant Vicenç o El Sol.
—Per què és més famós l’Esbart Dansaire de Rubí?
—És un gran esbart que cuida molt vestuari, il·luminació... però que actua poc a plaça i molt a escenari. Nosaltres som més de plaça.
—Li agrada o no?
—M’agrada molt quan fa coses noves de creació pròpia i menys quan versiona danses tradicionals.
—Hi ha rivalitat amb la sardana?
—Cap ni una. La sardana la balla tothom a totes les places. És una altra cosa. Ara sardanistes i nosaltres col.laborem molt: Saba-folk, Festa i Tradició.
—És cert que ha descobert danses perdudes?
—En dansa tradicional ja està tot descobert. Però sí que vam investigar i recuperar el contrapàs de Torroella de Montgrí i l’Espolsada de Marata i de Corró. Vam parlar amb avis, recuperar partitures, fotografies...
—Què respón quan acusen el folklore català de cultureta carrinclona?
—Que no és veritat. De cap de les maneres.
—Arguments?
—Ens agradi més o menys, aquest folklore és el nostre. I reflexa la nostra manera de ser.
—Ah si?
—Clar. El Ball Cerdà de la Seu d’Urgell o el de cerimònia de Castellterçol parlen de la nostra seriositat en fer les coses. I el Ball de Gitanes del Vallès, tot gatzara i castenyoles, la nostra alegria. El seny i la rauxa.
—En 30 anys ha conegut una desena de regidors de cultura. Us heu entés amb tots?
—Sí. Amb més o menys dificultat, però amb tots. No és bufar i fer ampolles, però sempre hem arribat a acords.
—A canvi de la subvenció els heu d’anar a aplaudir als actes oficials?
—Mai a la vida, en absolut.
—Però hi aneu i els aplaudiu.
—Si hi anem és perquè volem. I si no, no hi anem.
Doncs compte perquè ara passen llista i et posen falta
FORMACIÓ CLÀSSICA
Els aplaudiments més forts i llargs que mai he rebut a la vida han estat ballant la Jota de la Dolores al Liceu de Barcelona», diu encara emocionat.
Va ser dos anys al cos de dansa del Liceu ballant a totes les óperes. A més, va ballar operetes amb José Tamayo, la Història del soldat de Strawinsky amb Guillermina Coll, els valsos d’El Cavaller de la Rosa de i La Nochebuena del Diablo de Oscar Esplà.
Va ser dos anys al cos de dansa del Liceu ballant a totes les óperes. A més, va ballar operetes amb José Tamayo, la Història del soldat de Strawinsky amb Guillermina Coll, els valsos d’El Cavaller de la Rosa de i La Nochebuena del Diablo de Oscar Esplà.