Maria Francès, mobing familiar
«El meu fill i la meva néta
em fan fora de casa»
em fan fora de casa»
8-4-2008
No donava a l’abast. Premsa, ràdio i televisió no paraven ahir d’entrar i sortir del 29 del carrer Llobet per parlar amb ella.
La història de Maria Francès Llorca, 84, que és desallotjada de la casa on ha viscut tota la vida pel seu fill Joan Bachs i la seva néta, ha donat la volta a Espanya.
—Vaig sentir uns sorolls estranys a la porta com quan tiren propaganda. Però quan vaig obrir la porta eren uns senyors del Jutjat que ja estaven forçant el pany.
—Sense trucar abans?
—Diuen que van trucar, però jo estic malalta i el timbre des del llit no el sento.
—Què li van dir?
—Que tenia deu minuts per recollir les meves pertinences i marxar de casa.
—No ho va fer?
—Quan van veure que estic malalta i al llit, em van donar vuit dies fins demà (avui) que tornaran.
—No és casa seva?
—És la casa on he viscut des que em vaig casar, fa 61 anys, i on he tingut els meus fills i els he criat. Però el titular és el meu fill Joan.
—I un fill seu la fa fora de casa seva?
—Ell no està gaire bé, està en tractament. La que em fa fora és la seva filla, la Bàrbara, que és la meva néta.
—Com pot una néta fer fora de casa a la seva àvia?
—Això és el que no entenem ni el meu fill Josep, que també viu amb mi, ni jo. No entenem com pot haver passat les proves.
—Quines proves?
—Per ser mosso d’esquadra. Ella és de la policia, però a mi em fa això. Què li sembla quins Mossos d’Esquadra tenim?
—Dígui-m’ho vostè.
—Aquesta noia no està bé. No pot estar bé de cap manera.
—El seu fill Joan és el colombòfil del carrer Llobet que per poc no mata una veïna per problemes respiratoris amb els coloms?
—Sí. Jo també tinc l’al·lèrgia per culpa dels coloms. Sort que ara ja li han fet treure.
—El que després va posar una bandera espanyola al colomar?
—El mateix.
—I si vostè te tres fills, per què és ell el propietari únic de les tres cases del carrer Llobet?
—Perquè quan el meu sogre ja tenia 93 anys, ell el va entabanar, el va portar a cal notari i va fer que firmés uns papers.
—Canviant el testament?
—No, no. Donant en vida. Tot regalat. No sé com ho va aconseguir perquè era un home que no donava mai ni cinc cèntims a ningú. La gent deia el deu haver emborratxat.
—Una perla el seu fill. Tan barallats esteu?
—Però si no ens hem discutit mai en tota la vida. Miri que és gros, això. Això ho expliques i no s’ho creuen.
—Realment costa de creure.
—Un senyor el va anar a veure l’altre dia i li va dir au va Joan ves a fer una abraçada a la teva mare. I ell va respondre ai no que no puc, és la meva filla, jo li he donat tot a ella...
—El Joan i el Josep no s’avenen?
—Fins ara sí. Sempre sortien en bicicleta junts.
—La seva néta Bàrbara necessita aquesta casa per viure?
—No perquè s’ha arreglat la del costat. Ja hi té els mobles i tot.
—Llavors per què la vol?
—Per fer-hi pisos. Diuen que ja té una oferta d’una immobiliària. Tot pels interessos, oi que ho veu?
—Com se sent?
—Pots comptar com em sento. Només penso que no estan bé. Això la gent normal no ho fa. Que la mirin a la meva néta, jo crec que no està bé.
—És veritat que entre pare i filla porten anys posant-li denúncies?
—Setze anys, sí. En tinc un calaix ple. Fins ara les guanyàvem totes. Un dia fins i tot el jutge li va dir a la nena i vostè per que vol la casa amb el que guanya?
—Doncs aquest cas l’ha perdut.
—Amb aquesta no sé què ha passat. Ha anat tot molt de pressa.
—Als okupes tarden dos anys en desallotjar-los.
—Doncs miri, nosaltres dos dies.
—El cas és que vostè ha perdut el plet i el jutge li dóna la raó a ella.
—Però l’alcalde em ve a favor meu.
—Creu que la podrà ajudar?
—Ai no sé, cregui’m que estic ben avergonyida. A la meva edat haver-me de veure en tot això.
—Què farà demà (avui) quan vinguin del Jutjat?
—Jo què sé pobra de mi. Jo estic al llit. L’assistenta em va dir que no em mogués del llit i del llit no em mouré pas.
—Dons ara està llevada.
—Al sofà. M’he hagut de vestir perquè venien els de la tele. Però no m’aguanto.
—No té on anar?
—On he d’anar jo amb la pensió que cobro? A més no puc estar sola perquè tinc vertigen, em fan mal els genolls i ara amb tot això fins i tot m’ha pujat el sucre que no n’havia tingut mai.
Sort
DE TELE EN TELE
El fill que viu amb ella, també amenaçat de quedar-se al carrer, Josep Bachs, va acompanyar ahir un equip de TVE als Mossos d’Esquadra perquè poguessin parlar amb la seva neboda, Bàrbara.
Minuts després, cap a les 13’00 hores, deia en directe a Concha Garcia Campoy de Las Mañanas de Cuatro, «el mosso d’esquadra número 1839 m’ha tractat com un gos» i que «el meu germà i la meva neboda aprofiten per denunciar-nos cada vegada que sóc a la clínica pel meu infart».
Minuts després, cap a les 13’00 hores, deia en directe a Concha Garcia Campoy de Las Mañanas de Cuatro, «el mosso d’esquadra número 1839 m’ha tractat com un gos» i que «el meu germà i la meva neboda aprofiten per denunciar-nos cada vegada que sóc a la clínica pel meu infart».