Ferran Folgado, la Bòsnia sèrbia
«Bòsnia tornarà a petar en 20 o 30 anys»
15-4-2008
El fotògraf de Cornellà resident a Sabadell i membre de l’ONG i agència fotogràfica Kevlar, amb seu a la UAB, Ferran Folgado Fusté, 32, acaba d’arribar del seu quart viatge a la República Sèrbia de Bòsnia, Republica Serbska.
—Dragan Pendo, un serbi moderat de Bòsnia. Abans de la guerra era professor d’Història a Mòstar, però ara porta un ramat de 30 cabres.
—Per que ja no és professor d’història?
—Ja és gran i a més s’hauria de reciclar perquè la història que ara s’explica a Bósnia canvia segons el lloc on et trobes.
—On viu?
—A un poble en zona sèrbia amb només dues famílies més. Té la dona a Sarajevo, un fill a Montenegro i ell ven formatges.
—Va centrar el seu viatge en la República Sèrbia de Bosnia?
—Sí, per investigar les matances de 500 serbis a mans de guerrilles musulmanes el 1992.
—Unes matances de les que se n’ha parlat molt poc.
—Poquíssim perquè el 1995 la gran matança de Srebrenica en la que van morir 8.000 musulmans ho va tapar tot.
—Srebrenica va ser doncs la venjança de 1992?
—Probablement perquè tant Radovan Karadzic com Ratko Mladic eren serbis de Bòsnia.
—Què heu descobert?
—Que el comandant musulmà Naser Oric va organitzar escamots de 200 homes armats. Els Cignes Negres assaltaven pobles serbis a mitjanit. Mataven tot el que trobaven, humà o animal, i saquejaven tant com podien.
—Per odi ètnic?
—Va ser un primer intent de neteja ètnica, en aquell cas dels musulmans per eliminar els serbis de Bòsnia.
—Mataven a tot el poble?
—Als primers cinc pobles que van atacar sí: homes, dones i nens. Als altres pobles ja els esperaven i molts podien fugir. Nomes morien els 20 o 30 que es quedaven a defensar cada poble.
—Avui tots dos bàndols recorden les dues matances?
—No només les recorden sinó que inauguren mausoleus en record de les seves víctimes. Hi ha un memorial a cada poble.
—Els serbis de Bòsnia ja no són avui els dolents de la pel·lícula, sinó la minoria ètnica discriminada?
—Tenen la seva república sèrbia dins de Bòsnia, però cadascú va per la seva banda i ningú treballa per la reconciliació dels tres grups.
—Ni l’EUFOR ni cap ONG?
—N’hi ha que ho intenten, però no es veuen per enlloc. Ni es nota la seva feina.
—A les escoles?
—Tampoc. Els nens ja veuen des de petits que cadascú va per la seva banda.
—Encara hi ha rivalitat?
—Molta. Saben quina persona va matar el seu familiar, hi ha discriminacions laborals, provocacions...
—Quina mena de provocacions?
—Van una colla en cotxe al poble dels altres i criden, toquen el claxon... Jo personalment he vist baralles al carrer amb cops de puny. Sobretot de nit, quan beuen.
—No se senten units ni per la llengua?
—Ara diuen que parlen llengües diferents. I no es cert, és exactament el mateixa serbocroat amb petites diferències regionals. Entre ells tots s’entenen perfectament.
—Ha parlat de discriminació laboral.
—Absoluta. Cap serbi dóna feina a un musulmà ni al contrari. Els joves, si estan en un poble en el que son minoria, marxen a un poble en el que siguin majoria. Això és molt habitual.
—Hi té amics?
—Sí.
—De quina ètnia?
—De totes tres. Per mi tots són iguals.
—Els hi diu?
—Sí i em diuen que és cert i que tinc raó, però es segueixen barallant.
—Els serbis reclamen la independència?
—Sí. Diuen que si Kosovo és independent ells també. De fet són la única república de l’ex-Iugoslàvia que no tenen els seus drets reconeguts.
—Però quants serbis hi ha a Bòsnia?
—Poc més d’un milió de persones. Però la quantitat de persones, en qüestió de dret internacional, és el de menys.
—Ningú diu jo sóc de dues ètnies?
—Ningú. O ets serbi o ets musulmà o ets croata. N’hi ha que tenen amics de l’altra ètnia i en alguns zones trobes algun matrimoni mixt. Però si ets un cosa, no ets l’altre.
—La convivència creix cada dia o tot el contrari?
—Tot el contrari.
—Bòsnia tornarà explotar qualsevol dia?
—És molt probable. Ells diuen que tornarà a petar d’aquí a 20 o 30 anys.
Fàstic d’odis
KEVLAR
Kevlar, que vol dir material antibales, és també el nom de l’agència i ONG que, amb seu a la UAB de Bellaterra, envia estudiants, majoritàriament de Ciències de la Comunicació, a llocs de conflicte com el Sàhara o l’antiga Iugoslàvia.
«En aquest últim viatge, jo vaig ser monitor de nou estudiants. Els deixem sols per parelles en un poble amb una mínima noció de serbocroat i, en cinc hores, han d’esbrinar com es diu el poble, quina és la proporció d’ètnies, qui el governa, la seva història recent i els conflictes actuals».
«En aquest últim viatge, jo vaig ser monitor de nou estudiants. Els deixem sols per parelles en un poble amb una mínima noció de serbocroat i, en cinc hores, han d’esbrinar com es diu el poble, quina és la proporció d’ètnies, qui el governa, la seva història recent i els conflictes actuals».