"No crec que pogués
reconèixer cap dels meus torturadors"
 |
Estrasburg li ha desestimat el recurs per tortures contra l´Estat Els torturadors d´avui ja no és gent lletja i brutal, sinó persones normals, que quan acaben la feina se´n van a casa amb els seus fills. Normalíssims. |
Quan a un home de 35 anys se li neguen els
ulls pel que està recordant, fa el cor fort, respira, dissimula i canvia
de tema, és que no menteix.
Malgrat això, el professor d´informàtica
aplicada a la traducció de la UAB, el veí de Montcada, Ramon Piqué
Huerta, 35, que va ser torturat poer la Guàrdia Civil de Madrid el 1992
abans dels Jocs Olímpics, no troba qui el cregui, ni a Amnistia
Internacional.
-La Comissió dels Drets de l´Home del Concell
d´Europa ha desestimat la demanda per tortures contra l´Estat
espanyol.
-Hem equivocat l´estratègia. Ara, tal com ens van
aconsellar els mateixos jutges europeus, invocarem l´article 15 de la
Constitució espanyola, que és el que condemna directamente el
delicte de tortures.
-Porta quatre anys demanant responsabilitats. Mai
no defalleix?
-S´ha de saber que aquí es tortura, encara que
només sigui per respecte als que ja no poden parlar com Lasa i Zabala.
Ja som a Internet i tot
Què
li dóna la força per continuar?
-Veure que ningú més
se n´ocupa. Quan jo vaig sortir dels soterranis del quarter de la Guàrdia
Civil de Madrid, pensava que algú recolliria aquell clamor antitortures i
faria alguna cosa. La meva sorpresa ha estat que ningú no ha demanat
responsabilitats, tot i sabent-ho.
-Perquè no us creuen. A
Espanya no es tortura, diu tothom.
-Si, la gent vol creure que això
no passa. És la por la que et fa tancar els ulls. I els que ho atmeten
diuen que són casos aïllats. Però la tortura a Espanya és
sistemàtica. Per això hi ha la llei antiterrorista.
-Com és
possible que ni Amnistia Internacional us faci cas?
-Això és
el que més m´ha sorprès. Londres diu que "mai n´han
sentit parlar" i es renten les mans.
-Ningú no us fa costat?
-Només
Acció dels Cristians per l Abolició de la Tortura, que amb una
feina de formigueta ho han dut al Comitè per la Prevenció de la
Tortura del Consell d´Europa. Vam parlar amb ells el 1994, tots jutges i
advocats, i ningú no va posar en dubte el nostre testimoni.
-Ha
servit d´alguna cosa?
Almenys ha posat en evidència Espanya
i Turquia, els dos únics països de la CE que s´han negat a
publicar l ínforme d´aquest Comitè.
-Diuen que el
independentistes catalans teniu consigna de denunciar tortures sempre.
-(Somriu)
Si, segons els meus torturadors és una ordre escrita en "El libro
del catalán".
-Per què tan pocs, dels trenta
torturats, seguiu denunciant?
-Molts companys meus només
intentent oblidar. Personalment, crec que s´equivoquen. A mi m ´ha
anat molt bé poder-ho explicar. El primer lloc va ser precisament a
Sabadell, al Casa Pere Quart. Recordo que, quan vaig acabar, em costava mirar el
públic. Tenia complex de culpabilitat!
-Com les dones violades?
-Exacte.
Tan il.lòlic com això. T´està passant una cosa en un
estat democràtic. És una barbaritat d´una crueltat tan increïble
que, quan ho expliques, notes que no et creuen i acabes pensant que t´ho
has buscat tu.
-Això se supera?
-Sí. Després
de Sabadell ho he explicat a altres llocs i ha sigut com una teràpia. Als
únics als que encara no els hi puc explicar és a la meva família.
-Segur
que no es vol justificar del fet d´haver denunciat (traït?) un
company?
-Josep Maria Granja em va inculpar a mi abans. A base de cops,
et treuen el que sigui. Quan arribes a aquell grau de desintegracio moral, física
i psíquica, fas tot el que et diuen.
-Fer el valent no val la
pena?
-Jo no pensava que dir la veritat fos anar de valent. Fins que
comprens que ells no volen la veritat, sinó une mentida molt determinada
perquè els encaixi una història fictícia que s'han muntat.
No estàs raonant amb persones normals. Tu estàs allà, de
genolls, enmanillat, amb una bossa de plàstic al cap amb uns nois que et
donen cops al cap amb una guia telefònica i que et van dient "ya te
acordarás, ya". Després et fan fer flexions durant hores a la
cel.la i quan no pots més, et vénen a buscar un altre cop, et
posen cables elèctrics a la mà, sense connectar, un altre cop la
bossa al cap i més cops a la panxa i als genitals...així tres
dies.
- Els torturadors qui són?
- Van de paisà.
Ho sé perquè per sota la bossa els hi veia les bambes. I semblen
gent jove, molt normal. No són el clàssic botxí de pel.lícula,
lleig, dolent, pelut i brutal. No. Són nois i noies normals que, quan
acaben la feina, se'n van a casa i veuen la tele amb els seus fills. Normalíssims.
-
Ha dit noies?
- La que m'encenia el llum constantment i em deia que
aguantés dret de cara a la paret era una noia.
- Els reconeixería?
-
No crec que pogués. Sóc molt dolent per les veus. Però al
capità li vaig veure la cara.
- Què li va dir Garzón?
-
Ell sap perfectament que aquí es tortura. Jo li vaig dir i ell em va
veure l'ull de vellut. Tampoc fa res, és clar.
- Doncs amb els
desapareguts d'Argentina sí que s'hi atreveix.