Joan Martí, pintor

"La majoria de pintors abstractes ho són perquè no en saben més"
22 / 11 / 1996

Joan Martí va presentar dimecres, a Intel.lecte, la seva exposició. " Leonardo da Vinci va ser el primer de pintar a partir d'una foto".

El pintor santcugatenc Joan Martí Aragonés, 60, acabava d'arribar de Nova York on exposa en la col.lectiva de catalans "Mediterranean light" i es va passar a corre cuita per Intel.lecte, la galeria del carrer Pedregar on, des de ja fa una setmana, es pot veure la seva exposició.
Té clar que per triomfar cal una bona dosi de màrketing i ha retratat famosos, com el rei d'Espanya, Jordi Pujol, Josep Pla o Norma Duval, amb tots els quals, o gairebé, ha compartit moments d'intimitat.
- Mai no ha intentat renovar res, canviar alguna cosa?
- Ja hi ha prou feina a fer figuratiu.
- Trencar no li atrau?
- Miri, jo sempre he dit una cosa: la inmensa majoria de pintors abstractes ho és perquè no en saben més.
- Quants se li han enfadat per dir això?
- Molts. Però m'és igual. Que s'enfadin. Jo no puc fer exactament el que fan ells, però ells no fan el que faig jo. Això al Picasso no li puc dir, ni al Dalí ni al Tàpies ni tan sols al Mondrian. Tots ells en sabien de dibuix formal. I molt.
- Llavors?
- Doncs ho dic pels meus condeixebles de Belles Arts. Els que en sabien menys han sigut els abstractes. És el cantó més fàcil. Si sabessin pintar figuratiu, ho farien.
- Pintar el Rei és arribar al màxim?
- Per mi ha colmat tots els desitjos. Si ja has fet el Rei, a qui més has d'anar a buscar?
- El va anar a buscar vostè?
- Va ser un encàrrec que em va sortir a través de Josep Cusí, que és amic meu i secretari del Rei a Catalunya. Em diu: el Rei vol que el pintis a bord del Bribón.
- El Rei el coneixía a vostè?
- Havia vist alguna cosa meva.
- Un Rei s'ha de pintar de lluny?
- Primer, em van convidar a unes regates de Palma. Jo el seguia amb un segon barco i prenia apunts des del mar. Em van sortir tants esbossos que en vam fer una exposició sobre el Rei i el mar.
- Mai no va estar a soles amb ell?
- Sí, després em van convidar al palau de Marivent per fer el retrat "in situ". Vaig estar deu hores, en tres dies, al seu despatx. És un personatge molt simpàtic. De seguida et dóna confiança. Encantador.
- On és avui el seu quadre?
- A la Zarzuela. Ell me'l va pagar i jo vaig donar-li un altre de regal. Que, per cert, em va costar que l'acceptés. I encara va tenir un detall molt maco: em va deixar vendre tots els quadres de l'exposició.
- Amb Jordi Pujol hi va haver més tibantor?
- No, perquè el Pujol el vaig fer amb fotos. Té un servei fotogràfic molt bo i me'n van passar unes quantes. Ell no tenia temps de posar.
- No té escrúpol en pintar a partir d'una foto?
- Cap ni un. Ho fan la majoria de pintors. Encara que ho neguin. Des que hi ha fotografia, tothom s'hi ha ajudat. Leonardo da Vinci ja va fer-ho.
- No serà tant.
- Doncs, sí. perquè ell va inventar la càmera fosca i se'n servia. Feia passar la llum per un foradet, projectava la imatge invertida a una tela i hi pintava al damunt.
- Això no treu mèrit?
- No. El que importa és el resultat final de l'obra. No el com està fet.
- Quan una persona enacarrega el seu retrat a un pintor és que creu que ja ha triomfat a la vida?
- Potser sí, però generalment són les senyores que ho demanen.
- Josep Pla no era cap senyora.
- Ui el Josep Pla! El Josep Pla me'l va presentar el Paco Candel, li vaig dir que li volia fer un retrat i, al principi, no li agradava gens la idea. Al final vam quedar un dia a Llofriu, em vaig asseure a aquella llar de foc i li vaig dir: vostè faci i oblidi's de mi. Com si no hi fos. Això ja li va agradar més. Total, ens vam fer amics i vaig estar un mes anant a casa seva cada tarda.
- Però un mes és molt, no?
- No! Si d'aquell mes només vaig pintar sis o set dies. Però aquell agost del 75 el recordaré tota la vida. M'ho vaig passar estupendament. Cada dos dies li portava una ampolla de whisky i parlàvem de tot. Conversar amb ell era un plaer.
- Vostè també sembla un bon conversador. En el seu ram això serveix?
- És una faceta més. En la pintura es necessiten quatre coses: 1.-Condicions innates 2.-Saber-te moure amb la gent. 3.-Màxima ambició i 4.-Una mica de sort.
- Li agrada alternar amb el poder?
- Què va! A mi m 'agrada tancar-me a l'estudi i no sortir. Jo, relacions públiques les justes i prou.
- Doncs el Plácido Domingo...
- Això va ser casualitat. Em truca un dia a casa desde Roma i em diu: "Martí, que he visto cuadros tuyos en Viena y has de venir a hacerme un cuadro a Cinecitá, que estoy rodando "Othelo" con Zefirelli". I hi vaig anar.
- El va pintar mentre rodava?
- Sí i, en un descans del rodatge, va ser el mateix Franco Zefirelli qui em va col.locar el Plácido en un tron i amb la il.luminació adequada. Me'l va posar a punt de caramel. Al final li vaig haver de fer un dibuixet al Zefirelli perquè le Plácido em va dir que estava gelós.
- Món de mones.