 |
|
La mort és la realitat objectiva de qualsevol persona. No hi ha ningú, absolutament ningú, que pugui negar aquesta evidència. I això és dir molt en uns temps on qualsevol afirmació té un sentit relatiu. La mort és, per tant, la trobada amb la realitat última de l'home, i això és veritat per a tothom. Després uns consideraran que ella ens obre a una dimensió definitiva i a la trobada amb Déu. Per a altres, serà la fi absoluta, inapel·lable. El no-res. Però fins aquí tots coincidirem en el final de la nostra vida. Per això és tan determinant el testimoniatge davant la mort, l'actitud davant ella. Tot seria molt diferent si, en la nostra societat, cadascú de nosaltres estigués educat i fos capaç de viure l'alegria de cada dia sabent que ella existeix i que forma part de la nostra condició. Però no és així. En el nostre temps, la mort i el seu sentit ens és furtada i maquillada més que mai. S'intenta reduir a un instant. Es viu mentrestant com si només pogués passar això als altres. Uns la temen terriblement; altres temen els seus prolegòmens, el dolor, la malaltia. Recuperar el sentit de la vida significa, alhora, recuperar el sentit de la mort, i una cosa no serà possible sense l'altra. La nostra serà una societat cada vegada amb menys sentit si els seus homes i dones no som capaços d'entendre el sentit del bon morir, que no ha de ser altra cosa que el colofó de la vida bona, viscuda en la plenitud de sentit. I aquesta manca evident que pateix el nostre temps pot ser una de les necessàries aportacions que els cristians podem donar. I això és evident que no és teoria. Ara mateix la diòcesi de Barcelona està commoguda pel testimoniatge d'una dona, Rosa Deulofeu, que ha viscut durant mig any davant la mort d'una manera tan exemplar que ha sembrat vida, il·lusió, esperança i sentit entre tot el seu entorn, i això fins a l'últim instant. La mort viscuda així és enormement fecunda. El més difícil és arribar a ser com ella, com la Rosa.
|
Endarrere  |
