 |
|
Publiquem íntegrament la carta que Rosa Deulofeu, delegada diocesana de Pastoral de Joventut a Barcelona, va escriure a tots els qui s'han interessat per la seva salut. Amb un càncer diagnosticat al maig, agraeix les pregàries i ofereix el sofriment provocat per la seva malaltia "sobretot per l'Església diocesana". Permeteu-me en primer lloc donar-vos les gràcies pel vostre suport, el vostre constant record i pregària i la vostra gran estima. El meu desig hauria estat poder-vos contestar personalment, un a un, però la veritat és que em costa i el que no vull és no dir-vos res. Per això us envio aquesta carta per a tots. Han passat ja tres mesos llargs des que vaig rebre el diagnòstic i no puc pas enganyar-vos. Això és dur: una aturada tan forta, un saber que estàs malalt i acceptar-ho, sentir-te tan fluix, que per no res em canso, em costa respirar, un acceptar que el tractament encara et deixa més fumut, un saber que és un camí llarg... Mai com ara sé què vol dir estar en mans de Déu. Per això, en aquests moments, hi ha fragments de les Escriptures que tenen un especial ressò per a mi. En voldria compartir alguns amb vosaltres: Sigueu valents i decidits, no tingueu por, no us acovardiu, el Senyor, el teu Déu, t'acompanyarà, no et deixarà, no t'abandonarà (Dt 31). Vull ser valenta, no pels meus esforços, perquè jo no en sóc, de valenta, sinó perquè tinc la certesa que Ell és en mi, Ell no m'abandonarà en el que em tocarà viure, que certament no sé què serà. El Senyor et guiarà i t'acompanyarà, no et deixarà ni t'abandonarà; no tinguis por, no t'acovardeixis (Dt 31). Per tant, tot un primer treball és aquest, no tenir por, no acovardir-me, confiar plenament en el Senyor, i això és el que més em porta a la pregària. Però tampoc seria sincera si no reconegués que hi ha moments en què costa viure, sentir aquesta companyia, i exclamo: "Senyor, encara més dificultat, on ets?". No em deixis! Et necessito. Per això m'adono que, juntament amb la confiança, hi ha l'acceptació, saber anar acceptant el que va venint amb serenitat i esperança, però en aquesta acceptació ara hi descobreixo un nou contingut: Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor (Mt 11, 29a). No és només acceptar la malaltia. És viure-la en profunda comunió amb Crist i plena de missió, ara més que mai he de fer-me deixeble d'Ell i, en el no fer, respondre; i en aquest respondre, hi ha el viure el patiment, la incertesa, la por, la impotència..., oferint-ho, en primer lloc per la nostra Església diocesana, en segon lloc pel patiment que hi ha en aquests moments al món, i és evident que l'ofereixes, també, per persones concretes. I m'adono que aquest oferiment és pregària, la pregària a partir de la vida. De vegades em costa, no tinc força i/o ànim. Per això vull dir-vos i agrair-vos tot el que em dieu en les vostres cartes. No em deixeu sola en aquest "no puc": gràcies! Certament que ara sí que visc un aprendre a viure la humilitat del deixeble. Tot plegat és una bona lliçó per aprendre a no dur les regnes de la meva vida i assoleix més significació el lema de l'Aplec de l'Esperit de fa uns anys: "Deixa'l fer! L'Esperit és en Tu". I en aquesta reflexió, hi afegiria uns versets de la carta de Sant Pau als cristians d'Efes (Ef 5,15-20): No sigueu com la gent que no sap el que fa, sinó com gent de seny, mirant de treure el bé del moment present (...). Mireu d'entendre què vol de vosaltres el Senyor (...). Deixeu que us ompli l'Esperit Sant! I demano al Senyor que m'ajudi a saber-ho viure. Desitjo de tot cor que la diòcesi visqui un bon inici de curs, un inici de curs ple de bondat, d'estima, de reconciliació, de coratge evangèlic, d'esperança, d'il·lusió, de passió per l'evangelització..., ple de la Paraula de Déu. I repeteixo, gràcies per tanta estima! Em sento molt estimada per aquesta diòcesi i en dono gràcies a Déu. |
Endarrere  |
