L’Assassinat del Doctor Moraleda és una obra important en l’evolució de Sirera. Observem en ella una influència clara de les tècniques dramàtiques de Bertolt Brecht. Així en els rètols que inicien cada escena, en l’ús de notícies periodístiques, en la divisió de l’obra per escenes quasi autònomes... L’escena segona de la segona part és en aquest sentit el cas més espectacular en constituir, de fet, una història completament independent, només amb uns elements secundaris, molt laterals, que la lliguen a l’anècdota general. Sirera s’ha abandonat al plaer de narrar, perquè en ell sembla innata la benaurada passió de narrar. (...)
Sirera escriu aquí amb un humorisme fred i contingut, que reconeix i recalca la quasi segura impossibilitat literal de la història que ens explica. Una història política, una història amb ingredients d’espionatge i també de vaudeville, amb escenes d’enjòlit, com en la millor tradició dels gèneres que potser parodia, o als quals potser rendeix homenatge. en realitat, la línia argumental es dissimula a si mateixa mitjançant intrincats meandres, els quals, però, van servint per desemmascarar certes actituds de l’alta política. Estaríem temptats de dir que aquest desemmascarament és la finalitat, la lliçó que «justifica» l’obra, però ens domina encara una temptació més forta, la de creure que, molt a l’inrevés, aquest desemmascarament no suposa altra cosa que un pretext que li permet lliurar-se al gust de la narració per si mateix. Malgrat tot, una certa visió de la societat se’n despren inevitablement, i en aquests diàlegs que s’abandonen a la contínua sorpresa, que no ens permeten d’agafar-nos a res segur, contemplem un món on tot pot canviar i ser mentida, perquè la recerca de la veritat és quasi impossible i té sempre una solució amarga.